Ulisses20

De colp, m’arriba la idea que els valencians guanyarem burraes, amb la independència de Catalunya. Potser fins i tot més que no ells, els màxims protagonistes. Perquè milers de valencians, milers, veuran que hi ha una altra manera de construir o de bastir un país i un estat, i com que nosaltres els tindrem tan a tocar, tots dos, la comparació serà fàcil. Inevitable. L’un, espanya, fa quaranta anys que ens atenalla econòmicament, i per bé que ho reconeix, que l’ofeg és tan injust com miserable, no fan res, res de res, per equilibrar la desigualtat amb la resta d’autonomies (!), perquè sembla que apliquen la màxima que els valencians som molls, o idiotes, o tan solidaris que volem eixir perdent voluntàriament. A posta. I en la comparança, veurem que els diners públics poden ser usats solidària i equilibradament, per atendre la població, la salut, l’escola, els serveis bàsics, els altres, la cultura, el medi, el camp, n’hi ha de sobres, de diners si se’n vol fer un ús racional i honest.

I malgrat que els valencians acabem d’eixir del forat més negre que podíem caure —24 anys són un clot fondo com una fossa submarina— espanya és el mateix clot, idèntic, pel que fa a un model podrit, rovellat, desigual, desequilibrat, no només econòmicament, sinó polític i judicial. Un estat amb uns modos tan irresponsables com brutosos, espill i herència d’una dictadura que va deixar lligat el futur per anys i anys, amb el permís d’aquells homes de la Transició, tots i cadascun: els del centre democràtic, els de l’aliança popular (a aquests els venia de fàbula), els del psoe, però també els del pc i tota la resta de partits que hi van jugar aquell paper de creure’s que trencaven finalment amb la dictadura i els seus verins, l’església, els militars, els cossos policials, la gc, els fons reservats, i una gran part del funcionariat que vivia i mamava d’aquell pot tan sucós.

Sí, el segle XX, l’art, la filosofia des d’Epicur, o la física i la matemàtica, i la ciència, tot plegat tant de coneixement no servia, no ha servit per construir res de nou des de Madrit. Els modos són polítics, exclusivament polítics, a la meseta, ni ciència, ni coneixement, ni filosofia, ni idees en favor del pensament o l’humanisme. Res de tot això no ha capgirat la dinàmica espanola de governar-nos. Ni pensen a canviar-la. I el resultat és aquest atzucat final, aquest fondo al qual hem arribat sota la democràcia espanyola, tots els que ells en diuen ‘espanols’: tenim rècors de desocupació, de violència domèstica, de pobresa intel·lectual, de fracàs escolar, de pobresa infantil i de l’altra, de retallades d’abús, de robatoris institucionals, d’esfondraments de caixes i bancs, de corrupció de manual, de precarietat laboral, d’excés de luxes impagables, d’amigots i fills d’amigots que viuen de rendes, d’hipoteques de lladrocini, de cobraments i sobres il·legals, d’hisendes corruptes, de menistres corruptes, d’expresidents de govern que viuen d’executius fumant-se el puro, de partits corruptes, d’una tolerància mafiosa a empreses amigues, de quantitats d’imputats panxacontents, rècors de diners públics en paradisos fiscals, en canvi de tenir una societat empobrida, malaltissa, amant de la trampa i el xollo, l’únic model que ens han ensenyat mai, aquells homes responsables de la política d’ençà del 1976 o ves a saber quant.Ho diuen a Oxford, a Amèrica, a Berlín, que som l’estat menys fiable, menys democràtic, més trampós, més mentider…

En pocs dies que els valencians comparem que un altre estat és possible, en voldrem un, de colp i de nou. De trinca. Nostre. Perquè allò que no vol canviar no es pot canviar. I si un estat vol viure de cul a la intel·ligència, al coneixement, a l’equitat, a la ciència, en canvi de viure del ‘cuento’, de perpetuar la corrupció, el desequilibri i la mamància, ja s’ho faran. Nosaltres els valencians, també voldrem anar-mos-en. Cames ajudeu-nos.