Adam Majó

Xuts a pals

14 de juny de 2010
2 comentaris

Xampany pel cap

Una projecte polític no es pot
construïr únicament a partir d’un suposat lideratge individual. No sabem què
opina de gairebé res, excepte de futbol i de l’estatus polític que voldria pel
país, però tenint en compte l’entorn social del que prové i el perfil ideològic
d’alguns dels seus col.laboradors, sembla clar que els seus plantejaments
político-socials no són exactament d’esquerres. I no es pot anar a  unes eleccions preveient únicament la
victòtria, sense explicar que faràs si obtens un resultat modest o t’has de
quedar a la oposició. En definitiva, si les eleccions al parlament de Catalunya
fossin demà i en Joan Laporta encapçalés una nova candidatura independentista ,
amb el suport o no de Reagrupament, jo no el votaria, ara bé, de ganes no me’n
faltarien.

Perquè després de tants anys de
veure com personatges rellevants del món de l’esport, la cultura o l’empresa
s’afanyen a proclamar la seva espanyolitat quan obtenen un cert nivell de
prestigi, per tal d’assegurar-se contactes, contractes i crítiques favorables,
veure que algú, com ell, que arriba a un lloc de gran projecció pública, no
tant sols no renuncia a dir que en pensa, del conflicte amb Espanya, sinó que
s’atreveix a defensar obertament i sense por la inedependència; després
de tanta ambigítat calculada, de dir una cosa aquí i una altra a Madrid, de
canviar el discurs segons el públic que t’escolta, de tant d’acomplxement
col.lectiu i d’amagar la catalanitat perquè no s’enfadin, que algú gosi fer el
què és normal arreu del món, treballar pel club que presideixes sense donar
l’esquena al país, té un valor immens. Encara que es barregi, certament, futbol
i política. Però, que no era fer política quan es callava davant l’evidència? O
quan obliguen als esportistes a jugar en seleccions espanyoles? O és que ser
partidari de la independència és fer política i ser-ne de la Unió no ho és?

Fer pública la opció
independentista d’en Laporta no era tant sols el seu dret, sinó gairebé una
obligació. Calia aprofitar el ressò internacional del FC Barcelona per explicar
al món allò que tants altres s’entesten a negar, que existim i tenim dret a
decidir.

Que en Joan Laporta té l’ego una
mica desfermat? És possible, sinó fos així potser no hauria suportat la pressió
que ha hagut de suportar. Que en tant en tant s’esvera? Que es va tirar
xampany pel cap el dia que el seu equip va guanyar a màxim rival? Doncs sí, i
què? O és que preferiríeu un tita bullida com el Florentino Perez que dirigeix
un club com si fos una més de les seves botigues?


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. No és casualitat que els darrers 7 anys, malgrat la pressió brutal de la caverna i el grups Godó i Prisa, l’independentisme ha fet un salt.
    Políticament, en canvi, no ha sorgit una alternativa independendentista de centre o de dreta. Per això el projecte continua coix.
    Si l’independentisme d’esquerra continua fent esforços sòlids per créixer i apareix un nou independentisme de centre o dreta, com a Flandes, ens podrem llençar xampany pel cap. Haurem començat a guanyar.
    Si excloem del projecte independentista tot aquell que no ens acabi de fer el pes continuarem essent una colònia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.