Adam Majó

Xuts a pals

5 d'agost de 2015
3 comentaris

“The Walking Dead” com a paradigma

 

No sé si esteu familiaritzats amb el contingut de la sèrie de televisió nordamericana “Walkind dead”. Resumint ràpidament, els Zombies s’han apoderat del món (dels Estats Units, almenys) i els humans que hi queden lluiten per sobreviure en un paisatge devastat i depriment. Soprenentment (si més no des de la perspectiva progre-humanista nostrada) els homes i dones que resten vius, enlloc d’unir-se i lluitar junts contra la ploriferació dels morts que passegen, opten per anar en solitari o en grups molt petits i lluitar també, i sobretot, entre ells. És com si la sèrie ens volés advertir que despullats de la tutela de l’estat i de l’ajuda de la fe, les persones no som més que éssers egoistes i desconfiats, res més que llops entre llops. Perduda la religió (ningú creu en Déu si aquest permet una plaga de Zombies) i desparescuda també tant la força coercitiva com la funció aglutinadora (el patriotisme) de l’estat, només queda la supervivència pura i dura, el tots contra tots, la jungla humana. Aquesta lògica encaixa bé amb la concepció de la humanitat dominant als Estats Units. Per això en aquest país encara està tan àmpliament acceptat el suposat dret a disposar d’armes de foc per defensar-se “dels altres” i per això, malgrat la multitud de Déus i maneres de resar-lo i malgrat el respecte sincer a la llibertat religiosa, la societat nordamericana és molt menys laica que la majoria d’europees i Déu és molt més present en el discurs públic que aquí (“In God we trust” diu el senyor Dolar). També l’estat, sobretot el seu aparell coercitiu (l’exèrcit, la policia, els tribunals…) té una presència destacada en la vida quotidiana dels nordamericans d’acord amb una determinada visió del liberalisme que reclama la intervenció pública sempre que sigui necessària per tal de garantir l’ordre públic i la propietat privada. Al contrari que a Europa, on ens agrada pensar que les nacions (el “volk” del romanticisme) sorgeixen de forma gairebé espontània a partir de l’ús d’una determinada llengua,  de l’adhesió a unes convencions heretades, de la relació afectiva amb un territori concret i, sobretot, de l’instint humà a agrupar-se i formar comunitats, als Estats Units la nació és l’Estat, que atorga drets i deures a individus sense prèvia relació entre ells. Allà la nació és conseqüència i obra de l’estat (amb el permís de Déu); aquí, a la vella Europa, és la nació, al poble amb consciència de ser-ho qui es dotaria d’aquest instrument per governar-se.

Vull pensar que en una hipotètica versió europea de “Walking dead” la pulsió cooperativa i l’empatia prevaldria sobre l’instint competitiu i l’hostilitat; que Rosseau s’imposaria a Hobbes i  la bondat, que no el bonisme, seria la base que permetria, sinó la convivència pacífica amb la nació Zombie (tampoc ens passem), sí la victòria dels humans sobre els simpàtics morts que caminen, i mosseguen.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Sr. Adam, crec que fa un garbuix entre religió, armes i liberalisme no del tot entenidor.
    La Segona Esmena de la constitució del EUA per res deia -o deixava entreveure- el dret a portar armes per defensar-se “dels altres” [https://ca.wikipedia.org/wiki/Segona_esmena_de_la_Constitució_dels_Estats_Units]. El que venia a dir és que els ciutadans “són” Estat; cosa molt diferent a segons quins Estats que tenen als ciutadans com a mers pagans i servs (per donar connotacions religioses).

    També seria molt discutible això de que els europeus som més cooperativistes que els individualistes ciutadans d’EUA. Son tòpics generalitzadors que per res s’adiu a la complexitat dels europeus i dels americans dels EUA. Exemples de la complexitat, poden ser les comunitats religioses dels colons europeus en territoris americans, el moviment comunal dels anys 1960.

    Atentament

  2. Interessant apunt. No sóc especialment fan del món Z i les pel·lícules de zombis. Tanmateix, aquesta sèrie l’he seguida amb cert entusiasme. I he de dir que no comprateix plenament l’anàlisi que fas al voltant d’aquesta. “The Walking Dead” planteja una novetat pel que fa a la resta de pel·lícules de zombis: la sèrie respon a una hipòtesi molt ben trobada: què passaria si es perpetués la invasió zombi? Què farien els supervivents? Com s’organitzarien davant la massiva i incontrolable presència de zombis? Des del meu punt de vista, el missatge de la sèrie és ben clar : fins i tot en aquestes condicions extremes, les persones continuarien fent allò que porten fent des de temps ha: matar-se. És a dir, una catàstrofe com eixa no potenciaria la cooperació entre la gent -més del que ho potencia una situació normal- sinó que, al final, es tornarien a reproduir els mateixos mals que patim a la societat. En la meva opinió no es vol transmetre la idea de “mira qué passa si les persones no s’organitzen i no existeix l’ordre de l’Estat” si no tot el contrari: una situació excepcional no faria millorar la societat actual (que té molts defectes) ni l’avinentesa entre persones. Al final, els zombis no son més que personatges totalment secundaris: són l’excusa per parlar -des d’un altre punt de vista- de les penúries, perversitats, angoixes i anhels de les persones.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.