Adam Majó

Hivern: Rebuig de les corts espanyoles de la petició del Parlament de Catalunya per organitzar un referèndum, aprovació aquí de la llei de consultes i recurs allà davant el TC. Primavera: Gran manifestació en favor del referèndum i eleccions europees amb ensulsiada del PSC i augment del vot dels partits del bloc democràtic. Estiu/tardor: Calma tensa i tres possibilitats:1. L’Estat opta per no autoritzar la consulta però tolerar-la amb l’esperança que la crida dels partits espanyolistes a l’abstenció impedeixin que s’arribi al 65% de participació. Si no se’n surten -si la participació supera el 65% i el Sí-Sí el 55%- el govern de la Generalitat inicia gestions perquè Catalunya sigui reconeguda com a Estat Sobirà per d’altres Estats, primer, i per les Nacions Unides, després. 2. L’Estat prohibeix la consulta i suspèn cautelarment el govern de la Generalitat tancant determinats mitjans de comunicació públics i privats i posant el Cos de Mossos d’Esquadra sota comandament de la Guàrdia Civil. La gent respon sortint pacíficament al carrer i amb una vaga general. L’exèrcit i els diferents cossos policials es depleguen pel país i es produeixen enfrontaments. Finalment, però, la pressió internacional evita la massacre i s’obra un procés de negociació que culmina amb un referèndum amb victòria independentista. 3. Davant la prohibició de la Consulta el president de la Generalitat opta per convocar eleccions amb caràcter plebiscitari. Guanyen les forces partidàries de la Independència i l’Estat reacciona suspenent el parlament i acusant de sedició a la majoria de diputats. A partir d’aquí la seqüència dels fets seria la mateixa que en el punt anterior.

Hi ha però un altre escenari -el que escolliria l’Estat espanyol si tingués marge per fer-ho- el de la contraoferta o tercera via, oferint un nou model d’Estat on la nació catalana estigués explícitament reconeguda i la llengua catalana salvaguardada, amb un nou model de finançament que posés fí a l’actual espoli fiscal i amb competències blindades. Una oferta d’aquest tipus no ens convenceria als independentistes més convençuts, però potser sí, i seria legítim, a alguns dels que han optat per aquesta via cansats dels maltractes acumulats i la manca de perspectives. Per sort, però, el marge entre els mínims que podrien acceptar una part dels nous independentistes i els màxims que estarien disposats a cedir les forces polítiques i bona part de la societat espanyola estan, ara per ara, a una distància insalvable. A sobre, qualsevol intent del PSOE i el PP per fer cas a les veus que des dels centres de poder internacional els demanen que cedeixin una mica per no perdre ho tot topa amb l’amenaça electoral de l’UPD de la Rosa Diez i amb l’anomenada caverna mediàtica, convertits en els principals garants de l’immobilisme espanyol (el més potent combustible del procés independentista).