Adam Majó

En aquests país hi ha dos tipus de ciutats, les que durant la dècada prodigiosa (1998 – 2008) van créixer malament i les que van créixer molt malament. A la pressió dels constructors i dels compradors, empesos pel diner aparentment fàcil que oferien  bancs i caixes,  s’hi va afegir la oportunitat per als ajuntaments d’aconseguir ingressos extra –via llicències de construcció- i la por absurda d’alguns alcaldes, sobretot de capitals de comarca, de perdre pes en relació als municipis veïns. Malgrat això, en alguns casos  -no gaires-  des dels poders públics es va fer allò que s’espera que facin i es va mirar d’endreçar aquest creixement i d’aprofitar-lo per resoldre problemes enquistats. Així, en alguns municipis es va frenar la requalificació de terrenys a la perifèria per mirar de compactar la ciutat construïda i, alhora,  s’obligava als promotors a adaptar-se a plans especials i a pol·ligons d’actuació que són instruments de planificació que  serveixen perquè la urbanització es faci de forma conjunta i coherent en tota una zona. Es tractava d’evitar que la ciutat creixés cap enfora mentre queden gran quantitat de solars buits i habitatges degradats i deshabitats als barris ja existents, i d’aconseguir, al mateix temps, que s’edifiquin illes senceres de cases per evitar forats i discontinuïtats en l’urbanització. L’objectiu, en definitiva, seria evitar el què ha passat a Berga, una ciutat de forma allargada que els darrers anys ha crescut pels extrems i per sota, però sense omplir-ne la part central, amb el malbaratament de terreny i les dificultats de mobilitat que això suposa. La pressió dels promotors i propietaris immobiliaris, que prefereixen fer promocions en terrenys guanyats a l’agricultura abans d’haver-se d’aventurar a l’interior de la ciutat construïda, i la manca d’estratègia per part de l’Ajuntament han fet possible desastres com la Rassa dels Molins (no van ser capaços d’aprofitar el moment per desencallar el tema), el carrer Pere III (amb voreres discontínues o inexistents i edificis a mig construir) o la gran quantitat d’espais edificables que trobem per tot el nucli urbà de la ciutat i que ara  molt fàcilment poden passar-se deu, vint o trenta anys sense veure una grua de la construcció.

Berga no creixerà   significativament en nombre d’habitants en les properes dècades i, per tant, tampoc no augmentarà la demanda de nou  habitatge. Ara no toca pensar en noves promocions ni en grans projectes pels quals no hi ha diners, ara és l’hora del microurbanisme, de tancar ferides, de repensar usos de terrenys i edificis que, sinó, restaran buits i abandonats i de fer els acabats d’uns límits urbans que són aquí per quedar-s’hi molts anys. L’actual frontera entre la ciutat i l’entorn agrícola i natural serà la mateixa durant un a pila de temps i cal, per tant, consolidar-la, treure-li l’aspecte de provisionalitat que mostra en massa punts, i fer-la permeable refent camins i itineraris. En aquest sentit, i per posar un exemple, no costaria gaires convertir  en un petit passeig arbrat els carrers de l’extrem sud del barri de la Font del Ros, els que donen als camps i que ara tenen un aspecte de terra de ningú, de no-lloc,  que no convida a fer-hi vida i sí a l’acumulació de brutícia.