Adam Majó

Un dels llocs que m’agrada visitar quan vaig en un d’aquests escenaris bèlics és el cementiri de guerra. El de Oosterbeek, al costat d’Arnehm, on hi ha enterrats 1600 soldats britànics, de la Commenwealth (canadencs, sobretot) i Polonesos, és un espai relativament auster, sense grans missatges patriòtics ni exaltacions militaristes, del que destaquen sobretot, les làpides alineades amb el nom del soldat, el rang, el regiment, l’edat (la majoria entre els 19 i els 25!!) i una  frase escollida per la família. Absolutament corprenedor.

Cada any els nens i nenes del poble acudeixen al cementiri a posar flors a les tombes i a trobar-se amb els veterans de guerra que encara tenen  esma per fer-hi cap. En un altra monument, pagat pels ex-combatents de la batalla i dedicat als habitants d’Arnehm i Oosterbeek, hi ha una frase colpidora: Volíem alliberar-vos de la tirania i us varem portar la mort i la destrucció. Mai hem sentit de vosaltres ni una sola paraula de retret. Els nostres cors estaran units per sempre més. Després d’aquells deu dies de combats, al setembre del 44, Arnehm va quedar pràcticament destruït i els alemanys van fer evacuar la ciutat. Els seus habitants no van poder tornar-hi fins acabada la guerra, 8 mesos més tard.

Abans de tornar a casa vaig tenir la sort relativa de passar un dia i mig a Amsterdam.  Si penseu que aquesta ciutat a l’estiu deu ser una mena de Lloret multiplicat per 100, una ciutat els habitants de la qual abandonen el centre a les ordes de turístes hàbids de sensacions fortes,  tipus fumar-se cinc porros seguits, veure putes en un aparador o pendre cervesa alhora d’esmorzar, teniu tot a la raó.

Per fugir d’aquesta realitat desoladora vaig entrar al museu de la resistència, on hi havia una exposició sobre les noies que havien participat en la lluita contra els nazis. En uns vídeos, unes velletes explicaven com, de joves, decidien a quí havien de matar, com i quan, o quins dubtes i pors tenien. També hi havia retalls de la premsa de l’època en que els diaris pro-alemanys parlaven d’elles com de terroristes sense escrúpols que només pretenien trencar la convivència i la pau social. No cal dir que actualment aquelles noies valentes han rebut tots els honors possibles i són considerades unànimament heroïnes del poble holandès.