Adam Majó

Una prèvia triple: U. No estic afiliat (encara) a Esquerra Republicana de Catalunya i per tant no podré votar al proper congrés del partit. Dos. Si pogués votar ho faria per Nova Esquerra Nacional. Tres. He estat alt càrrec a proposta d’ERC durant 6 anys i em considero, per la part que em toca, corresponsable dels darrers mals resultats electorals.

Dit això, crec que té poc sentit limitar el debat pre-congressual als noms i als lideratges i no mirar  d’identificar i  corregir les tendències o errors que ens han conduit a l’actual situació. N’hi ha diversos, segur, però m’agradaria centrar-me en la que a mi, com a votant i col·laborador, més em descol·loca: l’abús de l’ambigüitat i el tacticisime.

Fins al 2017, ERC era el partit de les coses clares, si més no en el debat nacional. Eren els que defensaven arreu i sempre el referèndum i la independència. I aquí és de justícia reconèixer la contribució destacada de l’Oriol Jonqueres. Arribats al 2017, però, tot això fa un tomb. En els mesos previs al referèndum, les entrevistes amb el president del partit es converteixen en decebedors concerts de violí. Ara no pot parlar, pensàvem. Però aquest tarannà comunicatiu continua després de l’ensulsiada. Perquè si bé és cert que ERC és qui fa una lectura més realista i honesta dels fets d’octubre, també ho és que no acaba de trobar ni el moment ni la manera d’explicitar dos conceptes crec que evidents: que ni el 3, ni el 10, ni el 27 d’octubre del 2017 es va declarar, amb fons i forma, la independència, i que acceptant les posteriors eleccions autonòmiques convocades pel president espanyol en virtut del 155 deixàvem sense efecte el mandat de l’1 d’octubre. Calia mirar a la gent (a la teva gent) als ulls i dir-los que havíem perdut i que calia tornar a començar de nou; no de zero, per descomptat, però si unes pantalles enrere, a la de l’acumulació de forces i raons. I mirar de compensar el daltabaix amb tantes dosis de dignitat i autoestima col·lectiva com fos possible (mantenint el català al Tribunal Suprem, per exemple). No es va fer així i el què era realisme i coherència va acabar semblant desorientació i claudicació.

Però l’excés de prudència i una certa tendència a voler -inútilment- quedar bé amb tothom no es circumscriuen únicament al conflicte polític amb l’Estat sinó que s’han acabat estenent a altres qüestions i temes rellevants. Fins al punt que hi va haver un moment en què tothom parlava de l’ampliació de l’aeroport o del Hard Rock però es desconeixia quina era exactament la posició del govern i del partit al respecte. I en temes en què sí que hi ha hagut posicionament (els jocs olímpics d’hivern o el conflicte amb els i les mestres) tampoc s’ha sabut o volgut entrar al cos a cos i defensar amb fermesa i arguments les decisions preses (encertades o no). Trobar el punt, en el discurs públic, no és fàcil, d’acord, però inhibir-se no és mai la solució. I convertir-se en el partit de la moderació perpètua, del sí-però-no, et pot evitar alguna bronca però no és sexi.

No estic proposant una radicalització ideològica del partit. Esquerra ha de ser el què sempre ha volgut ser: el principal referent de l’esquerra nacional (i independentista), amb vocació de govern però ben connectada amb el teixit social, obert a tota la societat però conscient sempre dels sectors populars a qui aspira representar, útil al curt termini però capaç alhora de denunciar (amb fets i paraules) les mancances democràtiques del Regne d’Espanya. Amb un ull al terreny on trepitja i un altre a l’horitzó on es vol arribar. Un màquina (allò de l’intel·lectual col·lectiu) capaç de debatre i prendre les millors decisions i de defensar-les públicament amb discursos directes i clars, que no vol dir simples. I és que les ambigüitats i el cagar dubtes no només desorienten militants i votants, també són munició preciosa per a l’adversari (prou que ho hem vist).