Adam Majó

Xuts a pals

9 de febrer de 2015
1 comentari

Un arbre i un banc

L’espai públic (els carrers, les places, els parcs) té dos grans enemics, el conservadorisme i l’automòbil. Al contrari d’espais considerats de profit, com l’escola, la fàbrica, l’església o fins i tot el teatre, el carrer -difícil de controlar per l’autoritat paterna, civil o religiosa- és vist com un lloc perillós on s’hi perd el temps i s’hi fan males companyies. Alhora, amb la expansió del vehicle privat com a mitjà de transport habitual, la qualitat de la via pública disminueix de forma alarmant. Els carrers esdevenen simples espais de trànsit que uneixen edificis amb funcions específiques, i les places, el centre de la vida social des del naixament de les ciutats i la civilització, es veuen progressivament reduïdes a aparcaments o rotondes semaforitzades al servei de la fluïdesa del trànsit. Aquesta degradació de l’espai públic i, el què és pitjor, de la percepció que tots plegats en teníem, va tocar fons a casa nostra els darrers vint anys del segle passat, en plena eclosió de la cultura de l’automòbil, amb la nefasta herència urbanística (i mental) del franquisme i amb la crisi econòmica d’aleshores abocant tants joves a l’heroina i la micro-delinqüència.

Només aquest recel i menyspreu per l’espai públic, per la funció cohesionadora, igualadora i civilitzatòria de carrers i places, pot explicar fenòmens manresans com la petició a l’Ajuntament perquè retirés determinats bancs de la ciutat on algú només hi veia “drogadictes” o la col·locació d’angles punxeguts en  tanques del barri antic per evitar que ningú no hi pogués seure. També així s’explicaria que solars com el del carrer Primer de maig hagi estat més de vint anys parat sense que els veïns n’exigíssin la plaça que hi tocava o que la peatonalització del centre històric hagi topat amb tanta oposició i tan poc suport.

Per sort, però, quan semblava inevitable la desertització dels centres urbans en benefici d’aquest híbrid público-privat que són els “malls” comercials d’extraradi, la tendència començà a invertir-se. Amb el canvi de segle aparegueren moviments socials com Reclaim the streets, que exigeixen que la ciutat recuperi l’amabilitat perduda, retorna la bicicleta a ciutats d’on havia estat expulsada, com Londres o Barcelona, i arquitectes i urbanistes de renom revindiquen obertament que tothom hauria de poder veure un arbre des de la finestra de casa i tenir un banc on seure al costat de la porta. A Manresa, aquest canvi és especialment lent i ple d’obstacles (entre ells els errors comesos des de Projectes Urbans del mateix Ajuntament) però sembla que per fi avancem i aviat veurem noves places -amb arbres i bancs- en espais fins ara buits o ocupats per edificis llejos i obsolets.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.