Adam Majó

Xuts a pals

27 de desembre de 2016
0 comentaris

Turista i apartamentista

Ens agrada pensar que els turistes, com abans els “domingueros”, són els altres. Però no. Tots els que tenim la sort de viatjar sense necessitat ni obligació som turistes . Tant hi fa si abans d’anar-hi ens hem llegit una biblioteca sencera com si només ens hem preocupat de saber com es demanen les cerveses en la llengua local. I ja està bé. El turisme de masses, és a dir, la possibilitat de fer vacances i de passar-les en un lloc diferent al domicili habitual, és una de les grans conquestes del moviment obrer del segle XX  des que l’any 1936 el  Front Popular francès instaurà per llei les vacances pagades per a totes els treballadors i treballadores i promogué els desplaçaments vacacionals al camp, la platja o la muntanya.

Barcelona i l’àrea metropolitana, per exemple, no són només un potentíssim receptor de turistes, sinó també un gran emissor d’aquesta mena d’individus.  Cada cap de setmana les comarques de muntanya reben milers de cotxes carregats de homes, dones, canalla i gossos provinents de la capital a la recerca de clixés, natura, menjar i beure. I els avions de Ryanair que ens porten els maleïts guiris són els mateixos que ens traslladen a nosaltres quan ens convertim en ells, en turistes.  Al capdavall, marxar de vacances és un dret que, com tots, té contrapartides: si vols veure món  has d’estar disposat a acceptar que el món també et vingui a veure a tu.

El meu cas, però, encara és més greu. No em confesso només turista empedreït sinó, també, apartamentista. Des que tinc canalla preferim allotjar-nos en apartaments que en hotels o albergs. En alguns casos ens estem a casa de gent que també hi viu o que ha hagut de marxar una temporada de la seva ciutat i volen que, mentrestant, algú els ajudi a pagar el lloguer o la hipoteca. En altres es tracta d’apartaments estrictament turístics que redueixen la oferta residencial de la ciutat i contribueixen a encarir-la, però que són, també, un fre a l’expansió hotelera. En aquest sentit, malgrat la comissió que es queda el gestor de la operació, el gruix de la transacció comercial en llogar un apartament d’aquest tipus és entre particulars i no hi suca cap gran cadena ni cap poderós fons d’inversió especialitzat en el sector. Si el propietari de l’apartament no el té declarat i no en paga impostos, la culpa serà seva i de l’administració afectada que no hi ha enviat la inspecció corresponent. I si en una determinada ciutat o país no s’ha fet una bona política de protecció del lloguer habitual o de construcció i gestió d’habitatge públic, tampoc és culpa del turista per ràbia que ens faci. Al capdavall, ja fa molts anys que a Barcelona hi vol viure més gent de la que hi cap i per això s’ha convertit en una ciutat cara i extremadament atapeïda. Al mateix temps, Berga o Manresa, per exemple, perden habitants i hi sobren pisos.  Tenim un país macrocefàlic i desequilibrat, però en lloc d’afrontar aquest fet i mirar de revertir-lo preferim recórrer a la xenofòbia soft i donar la culpa als turistes.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.