Adam Majó

Xuts a pals

27 de març de 2019
0 comentaris

Toquem-nos

L’altre dia era en un espectacle esportiu i al costat hi tenia asseguda una dona, més gran que jo, a qui no havia vist mai abans i amb qui, no obstant, vam mantenir una breu conversa sobre temes gens personals. El cas és que aquesta dona s’ajudava agafant-me el genoll cada cop que volia posar èmfasi en alguna qüestió. Per descomptat, a mi no em va molestar ni incomodar aquesta forma d’expressar-se que, més enllà de la càrrega semiòtica, tenia també un component afectuós evident. No em va molestar, tot al contrari, però em va fer pensar que jo mai m’atreviria a fer el mateix amb una dona 10 anys més jove, encara que portés pantalons,  a qui acabés de conèixer. Perquè tinc claríssim que aquell gest podria generar incomoditat i rebuig, per molt neutres i desprovistes de connotacions sexuals que fossin les meves intencions. No m’atreviria a tocar el genoll (ni el braç) d’una dona amb qui no tingués un consentiment contrastable, com tampoc goso asseure’m a la falda o donar un copet al cul d’apa-ves-a-jugar a un nen o nena que no siguin els meus fills.  Cosa que, en canvi, sí que  feien els veïns i amigues de la meva avia de forma absolutament normal quan jo era petit.

L’actual alarma contra l’assetjament sexual i, sobretot, contra els abusos a menors és indispensable, necessària i ja era hora. Que tantes persones, ara ja adultes, s’atreveixin a denunciar i assenyalar als malparits que aprofitaven la seva situació de poder, a l’escola, en  activitats de lleure o a la família, per obtenir sexe no consentit, ens allibera a tots i totes. Que tantes i tantes dones plantin cara per fi als imbècils que els foten mà o les emprenyen és, també, una excel·lent notícia que ajuda a marcar unes noves regles de joc per a tots i totes, però sobretot pels mascles en general. Ara bé, aquesta tolerància zero contra les comportaments invasius no haurien de fer-nos menystenir l’immens valor del contacte físic en les relacions humanes, més enllà del reduït cercle de la família i els amics anomenats, precisament, íntims. Una abraçada, un cop a l’espatlla, uns petons a la galta, una encaixada ben feta, un tocar al braç (o al genoll) del nostre interlocutor o, fins i tot, un toc a la natja a un company o companya en senyal de recolzament i complicitat diuen, quasi sempre, molt més que  1000 paraules.

Soc dels que pensen que els europeus meridionals tenim molt a aprendre dels nostres germans i germanes septentrionals, però que entre aquests aspectes a imitar no hi ha la seva noció de la separació física entre les persones, molt més àmplia i estricte en els països freds i de tradició puritana que en aquest sud calorós i més propens a la distància curta i la tocamenta.

Dit això, tothom és lliure d’evitar el contacte si això és el què vol, evidentment, com tampoc és obligatori, però si desitjable, somriure de tant en tant, saludar quan s’arriba als llocs o mirar a la cara de la persona amb qui estem parlant.

El cor
14.07.2009 | 10.20
Quina bandera hi posem?
18.07.2013 | 10.22

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.