Adam Majó

Xuts a pals

3 de desembre de 2013
1 comentari

Terra d’escudella

 

Si, ja ho sé, toca dir que això de la Independència no és una qüestió de sentiments identitaris, que no és una opció que s’hagi de prendre des del cor, des de les emocions, sinó des de la freda avaluació de les avantatges i els inconvenients de mantenir-nos en aquesta estructura política anomenada Regne d’Espanya. I és que la futura República Catalana serà inevitablement polilinguística, polinacional i poliidentitària, com correspon a una societat del segle XXI, i hom podrà ser-ne ciutadà de ple dret sense identificar-se necessàriament amb la catalanitat, compartint-la amb un altre sentiment nacional, si s’escau, o relegant-la al menys important dels propis referents. Els Estats nació pretesament homogenis, de llengua, bandera i himne suposadament compartits i estimats per tots els seus habitants o súbdits, han passat, i ja era hora, a millor vida. Ara bé, aquesta progressiva i saludable secularització nacional, aquesta extraordinària diversitat de pertinences grupals possibles vinculades a tot tipus d’experiències vitals (hom pot ser i sentir-se, alhora, i per exemple, mecànic, runner, llibertari, cristià, bevedor de gin tònics, perico, amant dels gossos o entusiasta dels Mötorhead), no han eliminat del tot el pes de l’identitat nacional, ni l’han convertit, encara, en una anècdota sense importància. 

En el nostre complicat cas, en el qual dues propostes nacionals, l’espanyola i la catalana, competeixen (no pas en igualat de condicions) per aconseguir la nostra adhesió sentimental i política, no és estrany que es produeixin moments concrets al llarg de la vida en els quals, per raons ben diverses, hom renuncia o es sent exlòs d’una de les dues identitats per reconeixe’s únicament en l’altre. En alguns casos són experiències traumàtiques lligades a la repressió de la llengua catalana o a la humiliació viscuda durant el franquisme i posteriorment. En altres és l’acumulació d’emprenyamentes televisades que fan, un bon dia, vessar el got ja massa ple. No són poques, també, les persones que no adquiriren consciència de catalanitat fins que es traslladaren a Espanya a fer el servei militar o en una conversa indignant al mateix poble que els havia vist néixer i del qual anys enrere emigraren. El moment concret, l’epifania, en el qual hom decidex que defnitivament no, que no és espanyol, sol recordar-se al llarg dels anys. Jo recordo perfectament el meu. Era dissabte al matí, l’únic dia que podíem mirar la tele mentre esmorzàvem, devia tenir 7 o 8 anys. Primer, a les 11 (a la desconnexió catalana de TVE) feien Terra d’Escudella, programa infantil matriu anglosaxona i tendència xirucaire, amb en tortell Polotrona, el Doctor Soler i molts altres. M’agradava. Després feien La Guagua, una mena de “gala” per nens i nenes on els petits tele-espectadors eren tractats de rucs per un senyor baixet i cridaner que es feia dir Torrebruno. No m’agradava. Aquell contrast, simple i reduccionista, certament, però abastament confirmat quatre dècades després, va marcar el meu mapa d’identificacions simbòliques de forma (en principi) definitiva.

 

Memòria fraccionada
05.12.2008 | 12.49
L’escàndol HPO
24.04.2012 | 8.54

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. I ha una altra rao important, potser la que mes: la defensa de l’espai propi dins d’un territori. Si aquest territori es atacat i espoliat, afecta directa o indirectament l’ambit personal a que em referia, espai que s’ha de defensar contra els agressors, sent per tant, un element aglutinador de primera magnitud i d’una motivacio indiscutible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.