Adam Majó
Xuts a pals
Tenir fills ja no és obligatori
Han estat tantes i tant profundes les transformacions socials que hem viscut en aquesta part del món els darrers 100 anys que en alguns casos ni tan sols som conscients de la seva transcendència. Fa quatre die la homosexualitat estava perseguida i el matrimoni era per tota la vida i ara a tots (o a quasi tots) ens sembla un avenç evident que la gent pugui separar-se o divorciar-se, que les parells homosexuals puguin tenir fills o que les dones puguin decidir per ser mares solteres. Però hi ha una altra possibilitat que no fa tant era absolutament impensable. Es tracta d’una opció tant senzilla i alhora tant important com la de no voler tenir fills i preferir dedicar dies i energies a altres iniciatives. Mai –i quan dic mai vull dir mai- havia estat tan normalitzada la possibilitat de viure sol o amb altre gent però sense canalla a la vista. En temps de les nostres avies, i encara ara per bona part de la humanitat, la vida sense descendència es contemplava com una mancança traumàtica, com un fracàs vital insuperable. Fins abans d’ahir a occident els únics que quedaven exempts d’aquesta obligació –de fet se’ls prohibia- eren determinats membres d’una l’església el mite referent de la qual es sacrifica i renuncia a tenir fills i parella perquè cap lligam no li impedeixi dedicar-se en cos i ànima a salvar a la humanitat. La realitat, però, és que en massa casos aquest mateix clergat ha renunciat a tenir una família a qui estimar i protegir, no tant per dedicar-se a la humanitat en el seu conjunt, sinó per servir a un altre grup més gran però igualment restringit, el dels membres de la pròpia congregació o de la mateixa fe. La secta substituint la família.
Aquesta modificació dels hàbits i obligacions familiars ens ha donat molta més llibertat, però aquesta llibertat, com totes, no ha arribat sense esforç ni té una sola causa. No hagués estat possible, per exemple, sense la popularització de mètodes anticonceptius segurs i senzills; ni sense l’eclosió del liberalisme, que va inventar-se la separació entre vida pública i privada; ni sense les lluites obreres, que van aconseguir la protecció per a la gent gran que així ja no van necessitar fills que els mantinguessin; ni encara menys sense el feminisme, que ha defensat i defensa el dret a decidir del col·lectiu aleshores (i encara ara) més afectat per la criança, les dones.
Hem aconseguit un respecte per la llibertat personal alhora de formar o no famílies inimaginable fa només trenta anys, però tot i així encara subsisteix una evident pressió social sobre les dones que renuncien a la maternitat. Per això sap greu cada cop que li treuen el tema a algú que arriba a la quarantena i volgudament no té fills i, enlloc de defensar obertament la seva opció més que legítima de dedicar temps i il·lusions a altres projectes personals i col·lectius, prefereix justificar-se i buscar coartades morals o ideològiques.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’Església [catòlica romana] occidental ha estat partidària del celibat sacerdotal contradient la Bíblia. El mateix es podría dir respecte a moltes altres doctrines d’aquesta institució que durant prop de 1.300 anys ha estat manllevant el nom de Crist (blasfemia).
Atentament