Adam Majó

Una de les moltes coses bones que ha tingut l’ensulsiada on estem instal.lats des de fa com a mínimquatre anys és que tots plegats ens hem familiaritzar amb termes i conceptes del món de l’economia que fins fa quatre dies ens resultaven inintel.ligibles. Malgrat això, seguim sense trobar una explicació satisfactòria, seguim tenint la sensació que els números no surten i que algú ens ha aixecat la camisa.

Repassem, sinó, la seqüència lògica dels fets. L’estat, l’administració, que retalla serveis diversos perquè ingressa menys a causa de la baixada de l’activitat econòmica però també d’una injusta i ineficient fiscalitat, injecta diners a bancs i antigues caixes que en cas contrari farien fallida i posarien en perill no tant sols els estalvis i el patrimoni acumulat dels que encara en tenen, sinó també la confiança en una de els institucions centrals de la societat tal i com ens la tenen organitzada: el sistema financer, la banca. I perquè estan arruïnades una bona colla d’entitats bancàries? Perquè tenen un índex de morositat, de gent que no els paga els crèdits, i d’actius tòxics, d’hipoteques donades per un valor molt superior al del bé immobiliari que les suportava i a persones que probablement no hi podran fer front, molt alt. 

El què sovint oblidem, però, és que si algú s’havia hipotecat pèr comprar per 13 el què fins feia poc valia 3 és perquè algú altre se n’havia embutxacat la diferència. Aquests diners, que el banc va deixar i que ara en molts casos no pot recuperar, no van desaperèixer, no es van esfumar, sinó que van convertir en encara molt més riques a persones i institucions que en la majoria de casos ja ho eren. I on són tots aquests euros, ens hauríem de preguntar. Sabem on no són, ni invertits en l’economia productiva, la que dona feina, que té seriosos problemes per aconseguir inversions, ni a disposició de l’estat, via impostos o via deute. Per trobar-los potser hauríem de menester altres conceptes econòmics també interessants: l’evasió d’impostos (legal o il.legal), el frau fiscal continuat i conegut (al Regne d’Espanya el percentatge de racaptació fiscal sobre el PIB és un 10% més baix que la mitjana de la UE), la permisivitat amb els anomenats paraïsos fiscals (Oxfam ha calculat que un terç del capital mundial és en negre), les dobles comptabilitats (enlloc com aquí no hi circulaven tants bitllets de 500€) o la fuga de capitals. Recordem, en aquest sentit, que Suïssa, o Andorra, està envoltada de països de la Unió Europea i que seria molt fàcil pressionar-los perquè canviéssin la seva política bancària. Prefereixen, però, a Brussel.les, a Madrid i em temo que també a Barcelona, tapar el forat a base de reduir despesa pública i augmentar els impostos i els preus dels serveis bàsics als que no tenim manera d’evitar-los. Transferència neta de baix a dalt.