Adam Majó

Xuts a pals

13 de març de 2018
0 comentaris

Sostre de vidre, terra de ciment

Es parla sovint del sostre de vidre que pateixen les dones i que, de forma no explícita, els impedeix enfilar-se en la jerarquia professional o social. Així, per exemple, hi ha menys jutgesses que jutges i la desproporció augmenta a mesura que ascendim en la piràmide del poder judicial. El mateix passa en el món de l’empresa, de la investigació, de la docència universitària, de la política o, perquè no dir-ho, de l’associacionisme de tota mena. S’ha parlat molt de les raons d’aquesta desproporció i dels possibles remeis: discriminació positiva, quotes, permís de paternitat obligatori, canvi de mentalitat, ocultació del gènere de l’aspirant  en els processos de  selecció i promoció professionals, etc…

Totes aquestes mesures i moltes més s’apliquen i s’aplicaran i em dona la sensació que en els nivells mitjans/alts de la societat l’equiparació entre homes i dones  costarà uns anys encara  però és un procés que  ha fet un recorregut espectacular i que ja ningú podrà aturar.

Em preocupen més, molt més,  en canvi, les conseqüències d’això que anomenem patriarcat en la vida de les dones situades a la part baixa de l’estructura social, al terra de ciment. Em refereixo, sobretot, a  aquests noies i senyores que treballen en tasques bàsiques pel funcionament de la nostra societat a canvi  de sous inferiors als 1000 € mensuals nets i que si hi arriben és a base de superar amb escreix les 40 hores setmanals. Netejadores, cambreres, dependentes, cuidadores, educadores i tantes altres treballadores que realitzen feines que en el nostre imaginari col·lectiu vinculem a les dones i que precisament per això, per la seva condició de professions feminitzades,  reben un salari inferior a la quantitat necessària perquè la meitat d’una família tingui els mínims garantits. Sous, en definitiva, que les condemnen a la pobresa o a la dependència d’algú altre.

Tenim, com a mínim, dues eines per canviar aquesta situació. En primer lloc, com que són tasques essencials i que no es poden deslocalitzar però que  tenen una remuneració ajustada al Salari Mínim Interprofessional, l’augment  sensible (als 1000€, per exemple) d’aquest SMI, combinat amb la persecució del treball en negre, tindria una repercussió directe i immediata en la vida de les persones que desenvolupen aquestes feines. Aquest augment salarial serviria també per augmentar el prestigi i la consideració d’aquestes professions essencials, però encara no prou. Caldria, també, que tots plegats, però sobretot els homes, canviem la percepció que tenim de determinades tasques i activitats i comencem a valorar-les com es mereixen. No n’hi ha prou amb fer habitualment patata i mongeta a l’olla pressió, anar comprar tres-cents grams de carn picada, posar crema al cul de la canalla, passar la fregona o netejar els armaris de la cuina per dins. Cal, també, una cosa molt més difícil, sentir-nos bé quan ho fem.

D’entrada, no.
23.11.2012 | 10.50
Esportistes espontanis
11.02.2009 | 8.56

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.