Adam Majó

Xuts a pals

26 de novembre de 2009
3 comentaris

Som, o no som, nacionalistes?

Aquest estiu uns alemanys
intentaven explicar-me la diferència entre el nacionalisme –dolent- i el
patriotisme -bo-, basant-se textos de Thomas Mann i Bertolt Brecht en els que,
aquests emblemàtics anti-feixistes reconeixien el seu amor per la mare Alemanya. El nacionalisme, em deien, és l’afirmació de l’orgull de
ser d’un determinat lloc, i éns acosta inevitablement al totalitarisme i la
discriminació,  el patriotisme, en
canvi, és l’amor natural i saludable que hom sent per el país on ha nascut i/o
viu. En la conversa, però, hi participava un suec, que afirmava estar
orgullós de ser d’un país referent mundial en llibertat i benestar, i una mexicana, que no dubtava
a vincular el nacionalisme llatinoamericà amb l’orgull de resistir a
l’imperialisme espanyol, abans,  i
al nordamericà, més recentment.

Darrerament, en Josep  Lluís  Carod Rovira, en una conferència prou comentada, va afirmar,
un altre cop, que ell era catalanista, però no nacionalista. Molt bé. I  va voler il.lustrar l’afirmació repetint allò que aquí s’ha tingut sempre clar de forma àmpliament majoritària, des del PSAN a
CDC, passant pel PSUC o TLL, que aquesta és una nació oberta, en la que l’únic requisit
per formar-ne part és la voluntat de participar-ne Res de nou.

Alguns diccionaris de la llengua
anglesa reserven la paraula natioanlist per aquells que desitgen la
independència de la pròpia terra i deixen el terme nationalistic per aquells que ho fan amb un orgull excessiu. En Alemany, si que solen fer la relació nacionalisme-orgull, patriotisme-amor. Mentre que l’enciclopèdia catalana
torna a vincular el nacionalisme a la voluntat política de la independència de
la nació. Per nosaltres la nació sempre ha tingut connotacions més
aviat positives, de projecte compartit, modern i de futur, mentre que Pàtria, i
patriotisme, que be de pater, de pare, d’herència més que d’horitzó, sempre ens
ha sonat a imposició i militarisme (Todo por la patria; una, grande i libre…).
El terme catalanista, que sembla que és el preferit del vise-president, és
d’una ambiguïtat tal que dubto que ens serveixi per definir massa res. De fet,
busco al diccionari la paraula Deutschism, Eglandism o Britishism i  no hi trobo res. El terme espanyolisme,
de fet, pràcticament només l’utilitzem nosaltres, per oposició a catalanisme,
i té connotacions clarament negatives.

Potser haurem d’arribar a la
conclusió que no ens convé utilitzar la paraula nacionalisme perquè en
determinats contextos internacionals té mala fama, si és així, la guardem al
calaix i s’ha acabat. Ara bé, serà una qüestió de màrqueting lèxic, pur
pragmatisme, res més. Voler fer veure que deixant d’utilitzar aquesta paraula
hem fet la gran renovació conceptual en la definició del propi projecte
nacional és, trobo, una mica ridícul.

Les CUP i l’horitzó necessari
12.07.2008 | 1.53
A General
Democràcia homologable
05.09.2017 | 10.31

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. El conjunt de tots els pensaments i experiències que tenim els humans és tan múltiple i divers que fa que les paraules serveixin a l’ensems per a entendre’ns i per a no entendre’ns.

    Cada vegada que ens decidim a emprar un mot correm diversos riscos: el de la polisèmia, el de la traslació de sentits, el de la dialèctica entre els valors denotatius i els connotatius, entre d’altres.

    Polisèmia: les paraules, segons el context, tenen un camp semàntic divers. ‘Ferro’, en llenguatge col·loquial, pot voler dir, genèricament, ‘metall’; amb un ús més acurat, pot voler dir ‘conjunt format pel ferro pur i les seves aleacions’, i amb un ús científic, vol dir només ‘ferro pur’ (o la part de ferro d’una mescla o combinació).

    Traslació de sentits: al llarg de la història, el valor de les paraules evoluciona. Abans del gran disbarat que va supoosar el nazisme, hom feia servir sovint el terme ‘raça’ amb un sentit no racista (valgui el joc de paraules!). Molts textos catalanistes de fa un segle contenien el terme ‘raça’, sense cap sentit discriminatori especial. Avui, en canvi, aquest terme només el fan servir els racistes.

    Valor denotatiu i valor connotatiu: semànticament ‘treballadora del sexe’, ‘prostituta’ i ‘puta’ són sinònims; el valor denotatiu és el mateix. El connotatiu, en canvi, no. Els dos darrers termes, especialment el darrer, aporten una càrrega  de menyspreu absent en el primer. Arribant a l’extrem, hi ha termes en què el poc o molt valor denotatiu inicial s’ha perdut en favor d’un valor absolutament connotatiu: en serien bons exemples els termes ‘natural’, ‘biològic’ o ‘ecològic’ que la major part de les vegades no volen dir absolutament res de concret.

    Aquests fets es compliquen si atenem la diversitat lingüística. Cada llengua té el seu sistema propi d’afinitats i d’oposicions, fruit de l’evolució de la llengua, de forma que és impossible de fer traduccions acurades sense tenir en compte el context. I fins i tot dins una mateixa llengua, quan hi ha pel mig tradicions diverses. A Europa, ‘liberal’ vol dir ‘liberal’; als Estats Units, ‘liberal’ vol dir ‘socialdemòcrata’. I no manquen doctrinaris que fa equivaldre el terme a ‘capitalista despietat’ a Europa o a ‘comunista encobert’ als Estats Units.

    Quina conseqüència cal treure de tot això? Doncs que més important que els termes usats és el context en què s’usen. El catalanisme ha fet servir tothora el terme ‘nació’, i en canvi gairebé mai no ha fet servir el terme ‘nacionalista’. És una qüestió de tradició, no pas de principi, i no hi ha cap bon motiu per canviar-ho.

    Però cal tenir present que determinades distincions que fem nosaltres són intraduïble: ningú no entén la diferència que fem entre nació i estat que fem els catalans.

    Cal prioritzar la necessitat de fer-nos entendre. Davant un suec que no tingui gaire temps o interés per escoltar-nos, hem d’anar una mica pel broc gros i deixar-los anar que nosaltres som els ‘noruecs d’Espanya’.

    Per això mateix cal reivindicar el dret a emprar el terme ‘nacionalista’ davant un auditori que ens pugui entendre millor així.

  2. un debat molt  nominalista centrar-ho en el nom, per als alemanys especialment que amb el nacionalisme van fer grans barbaritats,

    La qüestió és de què parlem, li diguis com li diguis és clar que hi ha un patriotisme o nacionalisme progressista, emancipador, que suposa una defensa davant una agressió, i una estimació de la pròpia cultura, que seria el que compartim els independentistes d’esquerres i en general els qui reclamem l’emancipació de nacions sense estat; i n’hi ha un altre, que a alguns llocs es diu també nacionalisme (en altres evita aquest ús, parlant de patriotisme, i fins i tot es vol presentar com a antinacionalista), que és xovinista i reaccionari, que generalment és el dels estats constituïts, que serrveix per mantenir l’odre social injust i per a justificar guerres i autoritarismes, i del qual no està lliure tampoc el nostre país, per desgràcia, encara que com que no tenim un estat sigui força minoritari i no es manifesti gaire.

    Resulta bastant cínic que aquest discurs de ‘no som nacionalistes sinó patriotes’ el facin per exemple països com els EUA, on hi ha un dels nacionalismes d’estat més potents, extremadament xovinista i justificador de guerres imperialistes (al marge del sentiment popular de la gent)

    Al cap i a la fi, la qüestió és quins interessos de classe hi ha al darrere

    Jo pel nom, trobo que Independentista és el més clar i dóna menys problemes, a més de deixar ben clar l’objectiu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.