Adam Majó

Xuts a pals

18 d'agost de 2016
0 comentaris

Socialisme, diguem-ne

Permeteu-me que us parli de mi.

Pels que no em conegueu, us diré que no crec en Déu ni en  utopies ni profetes de cap mena, que no porto un món nou al meu cor ni aspiro a cap paradís, ni al cel ni a la terra.  Tampoc penso que ens calguin religions (ni teològiques ni laiques) per ser millors persones i mirar d’ajudar-nos els uns als altres, n’hi ha prou prou amb una mica de sentit comú i amb això que ara en diem empatia i que no és més que la natural identificació que sentim amb la resta de mamífers i les seves emocions i patiments.

Concretant una mica més, trobo cent vegades més repel·lents els Rarets del Club Super3 que el senyor Pla, una tarda al sofà amb en John Waine em sembla una excel·lent proposta i l’únic  cantautor que em queia bé, en Montllor, me l’heu fet avorrir. Prefereixo els Decivelios a la Dharma, en Frank Sinatra al Bob Dilan i un cop de puny al ventre a  un concert de la Sílvia Pérez Cruz o de l’Albert Pla.

Cerc que, malgrat les limitacions identificades per Darwin, Marx, Freud i Nietsche, la llibertat individual i la pròpia consciència no són entelèquies ni amenaces de les quals algú ens ha de protegir sinó els nostres millors atributs i que les persones som responsables dels tots els  nostres actes, o de gairebé tots.

Em sento més còmode amb el relativisme irònic que ratlla el cinisme  que amb la superioritat moral o la falsa modèstia. No tant sols no em cau malament ningú en funció de la seva ideologia política sinó que he rigut molt amb gent de dretes i penso seguir fent-ho.

I malgrat això, malgrat que això que anomenem l’esquerra i els seus referents i valors no em resulta especialment simpàtics, miro al meu voltant i  arribo a la conclusió que la riquesa està desastrosament repertida i que aquest és, de lluny, el principal problema de la humanitat. I no és només  que em faci mal als ulls i a la consiència que hi hagi tants pobres tant pobres i uns quants rics tant rics, és, també, una preocupació egoïsta, pels anys que em queden per viure i sobretot pel món que rebran els meus fills que serà, sinó produïm i disutribuïm una mica millor, violent, brut i fragmentat.

Però com que per repetir mil vegades que el món és una merda no et converteixes en millor persona i com que la crítica sense alternativa és profundament reaccionària, un cop constatats els límits evidents de la mà invisible alhora de repertir una mica bé la riquesa natural i la creada, no se’m acudeix altre solució que fer amb determinats sectors econòmics el mateix que hem fet amb la majoria d’infraestructures o amb recursos tant importants com l’educació o la sanitat: donar a l’administració pública democratitzada un paper decisiu i determinant (que no vol dir exclusiu). Potser no caldrà fer-ho amb tots els sectors de l’economia, ni amb el procés de producció i distribció sencer, però si en aquells àmbits bàsics (i no són pocs) que han de poder garantir els mínims recollits a la carta dels Drets Humans. I com que ja hi ha una paraula per definir de forma genèrica aquesta model de gestió de l’economia, i com que aquesta paraula és Socialisme, no cal que n’inventem cap altra.

Bon estiu a tothom.

Fabricants de cases
14.11.2017 | 12.17
Desfer l’empat
28.12.2010 | 10.04

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.