Adam Majó

Des de la CUP de Manresa ja fa uns quants anys que insistim que la millor manera d’ajudar a reactivar l’economia de la ciutat i aconseguir que la gent pugui guanyar-se la vida, no és tant a través de les polítiques anomenades de “promoció econòmica”, que també, sinó directament invertint en el producte, en la ciutat, convertint la qualitat de vida  en un actiu que ens permeti atreure persones i iniciatives  i, alhora, retenir les que sorgeixen d’aquí mateix, del territori.

Enguany, el pregó de la Festa Major va anar una mica d’això. La pregonera, la Miriam Ponsa, professional de prestigi que tot i així segueix tenint a Manresa el seu centre d’operacions vital i professional, ens explicava quina mena de ciutat volia. Ens deia que la volia “amb més espais públics, amb més cura del medi ambient, amb més compromís amb la mobilitat, amb menys desigualtats, millors serveis públics, educatius, sanitaris, més seguretat i més participació ciutadana en els assumptes públics. Una ciutat per a tothom, de convivència i respecte, sense discriminacions i que pugui ser gaudida per les generacions futures.” Dit d’una altra manera, la Miriam podria traslladar-se a viure i a treballar a Barcelona (o a alguna altra ciutat amb més renom que la nostra), però sembla que no ho fa perquè preveu que allà hi perdrien, ella i la seva família, moltes de les coses que aquí els fan la vida més agradable. Com que el seu cas no sembla aïllat ni estrany, dedueixo que deuen ser moltes les persones per a qui la qualitat de vida és un factor bàsic alhora de decidir on s’instal·laran a viure i a treballar. Sobretot ara, al segle XXI, quan les noves tecnologies i la revolució de la mobilitat ens permeten relativitzar com mai ho havíem pogut fer les distàncies físiques. És important, també, la vinculació que fa la Míriam entre qualitat de vida i reducció de les desigualtats, perquè a ningú li hauria d’agradar conviure amb la pobresa i l’exclusió però també perquè sense uns mínims de justícia social no hi pot haver cohesió ni seguretat personal i col·lectiva. Tot això requereix bons serveis públics, bones escoles i bons hospitals, però també posar en valor un altre dret fonamental sense el qual a la majoria de gent ens costa ser feliços, el dret a l’accés a la natura i a un medi ambient de qualitat (per això l’enorme importància i oportunitat de conservar l’anella verda manresana). I encara més, el dret a l’espai públic (els carrers, les places) útils, de qualitat i bonics; sí, bonics, perquè envoltar-nos de bellesa, per molt discutible que sigui el concepte, també ens ajuda a viure millor. Però els serveis públics, la protecció del medi ambient, els espais urbans de qualitat i la mobilitat  a l’abast de tothom valen diners. És per això que ara, en un moment de crisi econòmica i frustració però també d’esperança, és quan més cal gastar-se’ls, quan més cal la inversió (intel·ligent!) de l’administració, i quan les retallades, les baixades d’impostos i l’austeritat són més contraproduents.

Anem-hi rumiant, l’any que ve hi ha eleccions municipals, en principi.