Adam Majó

El diccionari equipara plebiscit i referèndum. Unes eleccions plebiscitàries serien, per tant, unes eleccions referendàries en les quals, a més d’escollir diputats i diputades, es decidiria sobre una qüestió concreta; en el cas que ens ocupa, sobre la continuïtat o no d’un determinat model d’estat. Les Nacions Unides, i el sentit comú democràtic, aconsellen solventar aquesta mena de qüestions mitjançant referèndums d’autodeterminació. Però si, com és el cas, l’Estat (la metròpoli) ho impedeix, aprofitar unes eleccions per incloure-hi de forma esbiaixada però explícita la pregunta sobre la independència resulta perfectament legítim i factible. Hom podrà votar en funció de factors diversos, com sempre, però sabent, alhora, que decantant-se per qualsevol de les forces unionistes (federalistes inclosos) estarà donant suport a la continuïtat de les actuals fronteres del Regne d’Espanya, i que votant a favor dels partits que opten per la Independència, en canvi, estarà donant suport explícit a la creació d’un nou estat. Si tothom va a les eleccions amb un pronunciament clar sobre aquesta qüestió -i a aquestes alçades ja no hi ha excuses per no fer-ho- el resultat serà fàcilment interpretable i el mandat democràtic inapel·lable. Caldrà, aleshores, respectar aquest mandat i actuar en conseqüència. I què vol dir actuar en conseqüència?  Voldrà dir trencar amb la legalitat espanyola i proclamar  la república catalana per, acte seguit, anunciar un període de transició en el qual es sol.licitarà reconeixament internacional i s’obriran negociacions pel repartiment d’actius i passius, alhora que tots els grups representats al parlament (unionistes inclosos, evidentment) s’integren en una comissió encarregada de  redactar la futura constitució (el famós procés constituent). No cal dir que com més representació obtinguin les esquerres en el futur parlament, i com més potents i explícites siguin les reivindicacions socials al carrer, més a l’esquerra i més al servei de les classes populars serà el futur marc legal republicà (i al revés), per això tenia tant poc sentit la proposta de la llista única. Finalment, es votarà la constitució en referèndum i les quatre barres (o l’estelada) s’enfilaran pel màstil de la seu de les NU.

Tot plegat pot no anar ben bé així, ja ho sé, i segur que no serà tan fàcil. L’estat espanyol intentarà utilitzar la força per impedir-ho i això que anomenem la comunitat internacional no reconeixerà la nova república de bones a primeres. Ens costarà suor i llàgrimes (sang potser no). Caldrà fer-la molt grossa. Caldrà sortir al carrer de forma massiva, contundent i ininterrompuda per donar suport a la nova república. Però si ho fem així, si no dubtem, ens en sortirem. Perquè el què també és segur, en canvi, és que si no incloem aquest acte de ruptura en el full de ruta compartit, si no estem disposats a fer aquest gest de desobediència imprescindible, el proper 27 de setembre tindrem unes eleccions autonòmiques avançades però ordinàries, que serviran, com a màxim, per saber si el suport al sobiranisme puja o baixa. I això no és el què ens van prometre. Perquè, com hem dit tantes vegades, no en tenim prou amb el dret a opinar, volem, també, decidir.