Adam Majó
Xuts a pals
1 de setembre de 2009
3 comentaris
Samarretes estripades
A moltes ciutats i pobles hi ha una festa que és alguna cosa més que una concentració més o menys encertada d’espectacles i actes lúdics. Tenen un dia, o més d’un, en que la quotidianitat es capgira, l’aspecte de carrers, places i persones es transforma i les habituals normes i jerarquies socials es desdibuixen. És la festa entesa no només com a trobada ciutadana, sinó com a alguna cosa més profunda i trasbalsadora, com a transgrassió, com a ruptura amb els papers i sobreentesos de cada dia. Una excusa, en definitiva, per superar, ni que sigui una mica, els límts que ens marquen les normes habituals de convivència més o menys imposades.
Aquests tipus de festa solen ser per carnestoltes, o carnaval, però sinó, d’altres excuses també són bones. La recepta, això sí, ha de mantenir determinats ingredients comuns: Una mica, o molta, droga –normalment alcohol-, música ballable, promiscuïtat -gent barrejada- i transformació de l’aspecte corporal –la vestimenta- i l’entorn físic on té lloc l’esdeveniment.
A Manresa la festa major no és ben bé això. Hi ha música i activitats diverses, i qui més qui menys fa el got, però la barreja de gent és limitada –cadascú és queda una mica al seu lloc- i l’aspecte general de la ciutat i les persones que ens hi movem no varia substancialment del de qualsevol altre dia d’estiu.
Només un dia els diferents elements de la formula es combinen per a crear un estat d’ànim col·lectiu relativament semblant al del carnaval d’altres llocs: el dilluns de correfoc. La foscor, el foc i els diables transformen la imatge del barri antic. La roba per cremar ens iguala i ens predisposa a la confraternització i el contacte. La pólvora, la beguda, la calor acumulada i la relativització de les habituals distàncies pèrsonals faciliten l’alegria i l’eufòria. No és estrany que en aquest marc i en aquestes condicions hagin sorgit rituals transgressors, però inofensius, com el Porronet (es mossega la base d’un got de litre de cervesa per aconseguir que ragi ininterrompudament damunt dels congregats), o l’estripament de samarretes (si pot ser a queixalades).
És el nostre carnestoltes. Contingut, això sí. A la manresana: només dura un dia, laborable -perquè no vinguin massa forasters- i vigilia de feiner, per no perdre de vista el rellotge.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ja se que la il·lustració no té res a veure amb el contingut de l’escrit, però tenint en compte quin dia és avui, no m’he n’he sabut estar.
“classista i conservadora”, “distant i freda” i també, esglaiadorament estratificada: social, cultural, professional, econòmica, política ….
Amb una clara consciència de pertinença a una “classe” a la que tots i totes, d’una manera o altra, contribuïm al seu manteniment amb el nostre comportament quotidià.
… i no per això deixo de sentir què:
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.(Salvador Espriu)
Fins la festa major d’enguany, no en sabia res de res d’aquest costum, em sembla bé, les transgressions a la norma sense fer mal a ningú estan bé i a casa les dues samarretes estripades dels meus fills van demostran que ells també són trangressors. Visca la festa !