Adam Majó

Potser heu sentit aquell anunci de la loteria espanyola en el qual una veu que fa rabieta us diu que no teniu somnis barats i fa una llista de suposades dreceres a la felicitat vinculades totes al luxe hedonista. Entre elles –i aquí vaig- un àtic al centre. No un xalet en la muntanya o una torre davant el mar, que és què què hagués dit el mateix anunci fa vint anys, sinó un espai eminentment urbà i urbanita. No és cap casualitat, és un indici més d’un canvi trascendental que s’està produint amb el nou segle: la resurrecció de la ciutat i, més concretament, dels seus centres urbans. És el ressorgiment del downtown, que fa només trenta o quaranta anys semblava condemnat a l’eterna decadència; el retorn de la urbanització enfront a la suburbanització aparentment imparable.  El model Los Angeles, una megalòpolis escampada per un territori immens i amb un centre urbà sense habitatges, ocupat només per oficines i on a partir de les 5 de la tarda només hi queda el personal de neteja, ja no el vol ningú. Fins i tot Detroit, la ciutat a la qual se li va morir el centre, l’està veient ressuscitar.

És una tendència global que afecta a pràcticament totes les (grans) ciutats del món i que les converteix en enormes xucladors de persones, capital, cultura i poder. És una bona notícia. Pensem que el contrari d’aquest fenomen seria la dispersió suburbana, la disgregació social, el malbaratament de territori i recursos, la fi de les ciutats tal i com les hem entès els darrers 4000 anys. Ara bé, com tot, aquesta tendència també té el seu cantó fosc. L’augment de la demanda d’espai a les ciutats n’encareix els preus i n‘expulsa els veïns amb menys capacitat econòmica. En ciutats com Barcelona, arribada fa quatre dies a la primera divisió de les metròpolis mundials, amb una densitat molt per sobre de la mitjana, amb poc habitatge públic, sense pràcticament espai per construir i, de moment, amb poc poder polític, les conseqüències de l’èxit estant sent dramàtiques per molts dels seus veïns i veïnes.  Barcelona viu immersa en un pervers cercle virtuós: l’atracció de persones i capital generen esdeveniments, equipaments i serveis que encara fan més atractiva la ciutat i que, per tant, contribueixen a fer-la més i més cara. Dos exemples ben recents: un d’iniciativa privada, el Primavera Sound, que és possible gràcies als visitants arribats d’arreu del món i que, alhora, afegeix encara més atractiu a la ciutat; i un altre d’iniciativa pública, el tancament de la presó Model (gràcies a la construcció de presons en terrenys més barats fora de la ciutat) que permetrà l’aparició de nous i millors equipaments que, abans i tot d’estar definits, ja estan revaloritzant aquell sector de l’eixample.

La solució? La que ja estan implementant altres grans ciutats del món: la pluricentralitat, potenciar altres entorns urbans en el mateix espai metropolità que  treguin pressió allà on ja n’hi ha massa. En aquest sentit, la proposta que feia l’altre dia en Jordi Rodó en aquest mateix diari de traslladar la capital administrativa de la República Catalana a Manresa (al Pla de Bages, diria jo) té tot el sentit.