Adam Majó

L’estiu de l’any 1980 es van celebrar per primera vegada a la història uns jocs olímpics en un país socialista. Concretament -no podia ser d’altra manera- a la capital de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.  Eren temps de guerra freda i, com ara, esport i política costaven de separar, per això  alguns països occidentals, amb els Estats Units d’Amèrica al capdavant, decidiren -amb l’excusa de la intervenció soviètica a l’Afganistan- fer boicot i no viatjar a Moscou. Quatre estius després les olimpíades tingueren lloc a Los Angeles i les tornes es giraren. Aleshores foren els països de l’òrbita soviètica els que es negaren a participar-hi. Tots? No, la República Socialista de Romania, malgrat ser membre del Pacte de Varsòvia,  si que envià una delegació a Califòrnia. Així fou com el règim encapçalat per Nicolae Ceausescu sortia de l’armari i feia definitivament públic que l’únic país de llengua llatina de l’anomenat bloc oriental s’havia distanciat del gran germà rus i estava combinant la rigidesa estalinista de cara endins amb l’acostament diplomàtic i sobretot comercial a l’occident europeu.

Recordo, de l’època, un article en un diari espanyol de dretes llegit per la gent d’esquerres on algú s’atrevia a afirmar que si hi haguessin eleccions lliures als països de l’est europeu, l’únic líder que segur que conservaria el poder seria el Conductor romanès.   Dos o tres anys després de llegir això contemplàvem per la tele i gairebé en directe com la revolta popular acabava amb la mort violenta del “popular” líder romanès. Més enllà de la megalomania del Ceausescu i la seva dona, dels excessos de la Securitate –la policia secreta- i de les evidents mancances democràtiques, el definitiu detonant de l’aixecament popular contra el règim fou la carestia i la pobresa generalitzada conseqüència de les dures condicions imposades pel Fons Monetari Internacional.  I és que en el moment que Romania va decidir disminuir els seus lligams polítics i comercials amb la resta de països socialistes va tenir dues opcions: iniciar el dur camí de l’autarquia (com Albània, per exemple) o anar a buscar altres clients i proveïdors. Va optar per aquesta segona opció i l’Europa capitalista no va dubtar a proporcionar-li, al comptat o a crèdit, bens de consum i d’equip. Com que el preu dels productes agrícoles i les matèries primeres que el país exportava baixava, alhora que pujava el dels bens manufacturats provinents de l’altra banda del teló d’acer, el dèficit comercial no va tardar en aparèixer i, amb ell, el deute en divises  que, quan fou insostenible, llançà el país als braços del FMI. Aquest, com era d’esperar, receptà un sever pla d’ajustament que incloïa orientar dràsticament la producció nacional (també d’aliments) a l’exportació.  La conseqüència foren botigues i panxes buides, emprenyamenta generalitzada, revolta, execució sumària i canvi de règim precipitat (el dictador va desaparèixer però el deute no…).

Poso aquest exemple per recordar que amb la República Catalana aconseguirem la independència formal, que no és poca cosa, i la sobirania per decidir de qui volem dependre, però que la independència absoluta és una entelèquia, una quimera, tant a dins com a fora de la Unió Europea.