Adam Majó

Fa uns dies algú a qui preocupa el barri i la gent que hi viu em va cridar l’atenció sobre el perill de gentrificació que la transformació del centre històric que estem mirant d’impulsar podria suposar. És una preocupació comprensible, certament,  però del tot injustificada. I m’explico:

Això de la gentrificació és un concepte nascut en l’àmbit acadèmic anglo-saxó per descriure fenòmens de susbtitució de població empobrida  d’una  determinada zona d’una ciutat per altra amb més recursos econòmics. Barris normalment en decadència comencen a atreure gent de nivell socioeconòmic mitjà, mitjà-alt o fins i tot alt i molt alt i això fa apujar els preus dels habitatge i dels locals fins que arriba un punt que molts dels veïns i veïnes es veuen obligats a marxar-ne. Entremig, algunes d’aquestes zones passa un període de transició en el qual els preus assequibles porten al barri gent jove, artistes i bohèmia, això fa que s’obren locals de lleure i  botigues dirigides a aquest nou públic, el barri es posa més o menys de moda i, progressivament, atreu botigues, bars i restaurants cada cop més cars i veïns i veïnes amb targetes de crèdit cada cop més llampants. En altres casos l’operació es fa directament des dels despatxos de poderoses empreses financeres i immobiliàries que decideixen comprar barat i a l’engròs, reconstruir el barri conservant  només l’aparença del què havia estat i, finalment, vendre a preus multiplicats a gent i empreses que ho poden pagar.

Al nostre país la gentrificació no ha seguit ben bé aquestes pautes. Els rics de Barcelona segueixen preferint la zona alta o determinades poblacions de l’entorn metropolità o la costa i no s’han traslladat  ni al Raval, ni a la Barceloneta ni tampoc a Gràcia. El què si que s’ha produït, amb conseqüències iguals o pitjors, han estat dos fenòmens que combinats han acabat expulsant a molta gent del seu barri de tota la vida. Per una banda, l’especulació immobiliària del canvi de segle amb l’augment  generalitzat del preu de l’habitatge. Per altra, un increment sobtat de l’afluència turística que ha alterat encara més el ja complicat equilibri de preus a molts barris de la Barcelona vella, tot reproduint el que va passar  durant la segona meitat del segle XX a bona part de les antigues viles marineres del litoral (O és que algú pensa que les cases antigues de Cadaqués hi viuen els nets dels pescadors d’abans de la guerra?).

A Manresa la gentrificació no és una amenaça. Primer perquè la ciutat no disposa del capital per fer una operació especulativa de tan gran abast ni tampoc de prou rics disposats a capgirar sociològicament el centre històric de la ciutat. A més, el turisme que aspirem a atreure difícilment prendrà dimensions d’invasió i serà sobretot de visita diürna, amb poca pernoctació.  És per això que des del Comissionat no posarem cap pega –tot al contrari- a què continuï i augmenti el degoteig de gent amb estalvis i estimació per la ciutat  que prefereixen invertir al centre que als suburbis i que opten per refer cases senceres, moltes vegades amb jardí al darrera, o per arreglar àtics des dels quals es veu Montserrat damunt un mosaic de teulades antigues. I és que al barri vell hi ha prou cases i solars buits com per rebre i acollir a molts nous veïns i veïnes sense que, per això, ningú n’hagi de marxar.