Adam Majó

L’any 1492 el Regne de Granada es rendeix als anomenats reis catòlics i s’acaben més de 700 anys de presència militar musulmana a la Península Ibèrica. Dos cents anys més tard l’exèrcit turc aixeca el setge sobre Viena i renuncia definitivament a conquerir Europa occidental. Des d’aleshores, la única presència militar de majoria islàmica a l’Europa occidental han estat cossos de mercenaris com els regulars del General Franco o les unitats nord-africanes reclutades pels aliats durant la Segona Guerra Mundial.

Contrastant amb aquesta realitat, la presència militar i l’intervencionisme de les potències occidentals en països de majoria musulmana i, més concretament, a l’orient mitjà i al nord d’Àfrica, ha estat constant al llarg dels darrers 100 anys. Des que els britànics van trair als pobles àrabs que s’havien aixecat contra l’imeri turc (vegeu Lawrence d’Aràbia), la relació d’occident amb el món islàmic ha estat marcada per l’abús i la ingerència militar i política. Fins a mitjans del segle XX l’eina utilitzada per assegurar interessos geoestratègics i accés als recursos naturals fou directament el colonialisme. Acabat aquest període històric, les potències occidentals, lluny de renunciar al poder que fins aleshores tenien, no han dubtat a violar les diferents sobiranies dels nous estats de la zona per imposar governants i polítiques sense tenir mai en compte ni els drets ni el benestar dels seus habitants. Per això mantenen excel·lents relacions amb cruels dictadures teocràtiques com l’Arabia saudita, però no van dubtar a iniciar una guerra salvatge contra l’Iraq amb la falsa excusa de les armes de destrucció massiva. Com no podria ser d’altra manera, en aquestes societats el record del colonialisme i la realitat del neocolonialisme són encara ben presents. Saben perfectament que des del conflicte pel canal de Suez l’any 1954 fins als bombardejos sobre Líbia l’any 2012 -pagats, per cert, amb els nostres impostos- passant per les guerres d’independència o les dues guerres del Golf, les potències occidentals no ha dubtat mai alhora d’utilitzar la violència per imposar la seva voluntat. De fet, no hi ha hagut ni un sol dia –ni un!- els darrers 100 anys, en el qual no hi hagi hagut tropes europees o nord-americanes en aquesta cruïlla entre tres continents i, en tots aquests anys de violència, la població civil sempre n’ha pagat el pitjor preu.

Què té a veure tot això amb els atemptats de París? Res i tot, perquè si bé és cert que només una petita minoria dels musulmans d’Àsia, Àfrica o Europa donen suport a l’anomenat Jihaidisme, també ho és que són segurament majoria els que creuen que la relació amb occident no es basa en la igualtat i el respecte i que tenen la sensació que, en aquest conflicte, els morts sempre els posen ells. El feixisme (i l’anomenat ISIS és feixisme) no se’l combat només amb determinació, cal també mirar d’entendre sobre quines pors i ressentiments treballa i cal, sobretot, corregir les injustícies que li donen força i credibilitat.