Adam Majó

Xuts a pals

30 d'octubre de 2015
2 comentaris

República

 

 

Vivia, com la meva àvia, en un dels blocs de les “Viviendes” de la Sagrada Família. A la part posterior hi guardava una moto vella protegida amb un plàstic aguantat amb agulles d’estendre que feia servir per anar a la Pera, l’hort on passava tardes i matins des que s’havia convertit en un ferroviari jubilat. Jo anava sovint a casa seva a buscar el seu net, per sortir a jugar per aquells carrers aleshores encara no del tot invadits pels cotxes, i me’l mirava de reüll amb curiositat des que el meu pare m’havia explicat una historia on hi sortien dues paraules potents: guerra i república. I és que l’Emilià Martínez, de jove militant de la CNT, havia estat el darrer alcalde republicà de Manresa just els mesos abans de l’entrada dels feixistes. Capturat, fou condemnat primer a la presó i després a l’ostracisme.

Durant molt de temps, sempre que he sentit a parlar de la República he pensat en l’Emilià i la gent de la seva generació que nosaltres, els de la meva, vam conèixer ja grans i apunt d’acomiadar-se. En positiu i en negatiu, l’experiència de la república dels anys 30 ha condicionat el debat sobre aquesta forma de govern al nostre país durant massa temps. La persecució real de sectors de la dreta i l’església l’any 36, arran de l’aixecament militar i la revolució social, i 40 anys de propaganda en contra van aconseguir que l’any 78 molta gent es conformés amb una monarquia en la qual no creien i que més d’un partit antifranquista i amb “fondes arrels republicanes” renunciés de forma indefinida (i sembla que definitiva) a recuperar el projecte republicà. En el món convergent, per exemple, hereu en part de la tradició catalanista de la Lliga, i sobretot en la gent més gran, la reivindicació del terme república ha fet por fins pràcticament abans d’ahir. No ha estat fins entrat el segle XXI i amb l’ascens de l’independentisme que s’ha tornat a normalitzar el concepte tot i que referit a un àmbit geogràfic i nacional diferent, el català. És significatiu que en la presa de possessió com a presidenta del parlament, Carme Forcadell, candidata de Junts Pel Sí i, per tant, també de CDC, va cridar un Visca la República Catalana impensable fa només 3 anys. Propostes com la d’assolir la independència mantenint el rei espanyol com a cap d’estat (com els australians amb la corona britànica) han quedat definitivament arxivades al calaix de les ocurrències polítiques i ja ningú dubte que la independència es materialitzarà en un Estat en forma de república. Han hagut de passar gairebé 80 anys, des d’aquell fatídic juliol de 1936, però sembla que finalment el país s’ha reconciliat amb aquest objectiu de base eminentment democràtica i igualitària. Vull pensar que l’Emilià n’estaria poc o molt content.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Hola, Adam,
    Ja fa molt de temps que la Dolors em va dir que havies publicat aquest escrit al teu bloc. Vaig pensar que alguna cosa hi havia de comentar, i no tan sols per una senzilla qüestió de “bona educació”, ni perquè sigui potser de bona ànima ser agraït, sinó perquè, de fet, per a mi suposava, suposa, remoure emocions fortes, fondes, tornar a llocs i a imatges que formen part del que sóc perquè és allò que he viscut.
    En fi, ja saps com va això, un dia per una cosa un altre per una altra el temps passa i arriba un moment que, fer-ho (comentar), fins i tot es converteix en un problema que ratlla la incomoditat i quasi l’avergonyiment pel fet de no haver-ho fet abans.
    Tot plegat no em serveix de justificació però espero que valgui, si més no, com a explicació. Pel cap baix, te la devia. I ara, a sobre, ja no em queden recursos de cap mena que m’estalviïn l’entrada, compte fet que acabo d’obrir un bloc (Atzabeja) per encabir-hi tres o quatre de les postreres perpetracions que una edat equivalent a la que tenia el meu pare en els moments que el recordes em permet encara parir.
    Gràcies, gràcies, per aquests records, per la reivindicació d’una generació que ho va donar tot i ho va perdre també tot (esperem amb esperança no de pedra picada que no passi el mateix amb el “procés”, dit sigui de passada), per la recuperació de la memòria, no només d’un republicanisme realment existent, sinó també d’un moviment, l’anarquisme i l’anarcosindicalisme, que deixà una profunda petja al nostre país, rastres de la qual encara corren per algunes venes a despit de la seva lenta (o no) però segura dilució.
    Segur, els anys viscuts i com la petita història s’ha anat desenvolupant en aquest tram, m’han fet incorporar una bona dosi d’escepticisme tocant a la possibilitat de grans canvis en la situació global, de fons. De tota manera, un dels trets profunds de l’ésser humà és el de viure i caminar i avançar a l’empara d’aquesta instància, tan a prop de la fe com real, duradora i fràgil, que hem convingut d’anomenar ‘esperança’. I al capdavall, el que justifica una vida és el camí. Ítaca és tan solament la pastanaga.
    Perdona el rotllo, no tornarà a passar.
    Una abraçada.

    Manel

    1. Gràcies Manel,
      M’ha agradat saber de tu i espero que el modestíssim homenatge a l’Emilià no t’hagi decebut del tot. La veritat és que, tal i com explico a l’escrit, la figura del teu pare em causava una impressió molt especial, no només perquè era un pont cap a un temps de ressonàncies tràgiques i èpiques, com de pel·lícula, sinó també per la sobrietat i la placidesa que el caracteritzaven (si més no, jo el recordio així).
      Una abraçada

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.