Adam Majó

Xuts a pals

17 de gener de 2017
0 comentaris

Rehabilitar i enderrocar

Des que l’Ajuntament de Manresa va prendre consciència que tenia un problema amb la degradació de bona part del parc immobiliari del seu centre històric, l’aposta primera ha estat sempre la rehabilitació. Per això l’any 1994 es va crear l’empresa municipal FORUM (Foment de la REHABILITACIÓ urbana) i per això Manresa va ser pionera a promoure ITEs (Inspeccions Tècniques d’Edificis) amb l’objectiu de detectar deficiències en edificis antics, evitar esfondraments que posessin en perill la integritat física de  veïns i vianants i impulsar les obres de rehabilitació necessàries per tal de posar al dia les cases velles de la ciutat, situades, lògicament, al Barri Antic, a les Escodines i a bona part de Vic-Remei.  L’objectiu era i és rehabilitar immobles construïts a principis del segle XX i abans per convertir-los en llocs on s’hi pugui viure amb els estàndards del segle XXI. Del què potser no érem prou conscients -però ara ja sí- és que el nombre d’edificis rehabilitables és inferior al què calculàvem. Al Centre Històric hi ha moltes cases amb plantes grans, amb caixes d’escales espaioses, amb baixos aptes per a usos comercials o socials moderns, amb estructures sòlides, etc…però també n’hi ha moltes, moltíssimes, construïdes sobre finques petites, llargues i estretes, sense llum ni ventilació suficients, construïts amb materials no prou bons i amb baixos poc atractius. Molts, la immensa majoria, d’aquests edificis són de propietat privada que no pot -o no vol- assumir el seu deure moral i legal de mantenir l’immoble en condicions. Ara bé, ni en el cas l’administració pública tingués –que no té- els recursos jurídics i econòmics per expropiar  tots els edificis abandonats, el més probable és que moltes d’ells tampoc les destinés a la rehabilitació.  I és que cada cop és més evident per a més gent que bona part del parc immobiliari de la Manresa vella no es convertirà mai en un bon lloc per viure i que, per tant,   la única sortida raonable no és altra que l’enderroc.

Repeteixo, no es tracta de tot el barri, com afirma a vegades algun catastrofista , ni tant sols de la majoria d’edificis, però si d’una minoria significativa que provablement es mou al voltant del 20% . Enderrocar, per tant, es convertirà si tot va bé en una pràctica habitual els propers mesos i anys a la qual l’ajuntament no s’hi hauria de dedicar en solitari. Caldrà la implicació dels propietaris i caldrà una certa celeritat. Només així aconseguirem evitar accidents com els que es produeixen quan desconeguts entren en edificis vells i buits i, per exemple, fan foc o en retiren estructures metàl·liques. Servirà, també, per fer aflorar casos de infrahabitatges que caldrà tractar amb els recursos que com a administració i com a societat tenim per lluitar contra la exclusió residencial. I servirà o hauria de servir, per facilitar una cert moviment en la compra-venda de solars que permeti l’obtenció de finques de dimensions suficients com per construir, en un futur que esperem proper, edificis nous aptes per a usos residencials o d’altra mena. Mentrestant haurem de trobar funcions provisionals per a aquests solars pendents de ser edificats, tot evitant que es converteixin en closos que atreuen brutícia i rosegadors. Pel camí, cal ser-ne conscients, perdrem  alguns dels paisatges urbans que ens han acompanyat tota la vida i això –sapiguem-ho- ens farà mal. Amputar per seguir vivint.

 

Les maneres
03.02.2009 | 9.56
Forallac
28.06.2014 | 9.52

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.