Adam Majó

Xuts a pals

20 d'octubre de 2009
1 comentari

Registres lingüístics i Diego Armando Maradona

L’esport, obviament, no és
una  activitat desconnectada de la
societat que l’envolta. Cada modalitat esportiva té un origen i una evolució
concretes i està lligada a un determinats sectors socials i referents
culturals. El futbol,  i aquesta és
la seva grandesa, és, sobretot, 
l’esport de la classe treballadora, no ja només a Europa i alguns països
de l’Amèrica llatina, sinó a pràcticament tot el món. El futbol és, al costat
de l’anglès i molt per sobre del cinema de Hollywood, la música clàssica o
qualsevol religió, un llenguatge comú, fàcilment comprensible, per a centenars
de milions de persones, homes la majoria, dels cinc continents. Per molts
diners i interessos que mogui, el caràcter massiu i popular del futbol el
lliguen inevitàblement als sectors socials  més allunyats dels centres de poder econòmic. La gran
majoria de jugadors, tant els professionals com els que no ho són, així com els
espectadors d’aquest esport arreu del planeta són gent, homes sobretot, de
condició humil, treballadors, en definitiva, amb tots els matisos que calgui.
El futbol, que com a esport-espectacle no és pas dels més atractius, deu la
facilitat amb la que s’ha establert arreu, a la seva extraordinària
adaptabilitat. Al contrari d’esports més interessants i complexes com el Rugby,
a futbol s’hi pot jugar gairebé a qualsevol lloc, sobre sorra, asfalt, terra o
en un prat boturut qualsevol, molta gent o poca gent, amb una pilota de 50
euros o amb una llauna de refresc aixafada (com fèiem al meu insti a l’hora del
pati).

Aquestes circumstàncies han donat
al futbol, com és lògic, una determinada personalitat  i l’han lligat a un determinat llenguatge verbal i no
verbal. La xuleria, l’alegria incontinguda, la humiliació del contrari o el
parlar barroer formen part de món del futbol, tant a la gespa, com a les
graderies, al bar o, fins i tot, a la premsa especialitzada i el registre
lingüístic dels futbolistes, entrenadors, aficionats i directius és gairebé
sempre col.loquial, molt col.loquial. 
Per això mateix em sembla ridícula i hipòcrita la suposada indignació
per les paraules que el seleccionador argentí va dedicar als periodistes que
han estat atacant-lo despietadament durant els darrers mesos. S’hi va tornar i
ho va fer utilitzant paraules que utilitzen milions d’aficionats al futbol
arreu del món quan vencen a l’equip rival més odiat. Fou un exercici de
sinceritat per part d’un futbolista que mai ha s’ha avergonyit ni ha volgut
dissimular el seu origen popular. 
En Maradona és un quillo, és cert, però n’està orgullós, i això és el que no suporten els que pensen que
quan un  nano de barri sobresurt
una mica, el què ha de fer és intentar imitar els patrons estètics, ideològics
i de comportament dels rics de tota la vida.
La campanya del No
12.10.2009 | 6.42
Podemos i la CUP
25.11.2014 | 8.29

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Respon a Santi Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.