Adam Majó

Xuts a pals

10 de novembre de 2015
2 comentaris

Quan els esdeveniments es precipitin

En la teoria revolucionària clàssica, quan un moviment encara no està en condicions de prendre el poder o d’iniciar una ofensiva, es diu que està en una fase prèvia d’”acumulació de forces”. Sovint, però, partits i organitzacions es reclamen en aquesta fase per emmascarar les pròpies mancances i fracassos, per no admetre la incapacitat d’incidir socialment i de connectar amb els anhels del poble al que pretenien representar. A vegades, però, la teoria es compleix i l’acumulació de forces és real. És el cas de l’independentisme els darrers 30 anys i, de manera més accelerada, els darrers 10. A cada No de l’estat (a les seleccions esportives, a l’Estaut, al model escolar, al català a Europa, al pacte fiscal, al dret a decidir, al referèndum, a invertir en rodalies, a la independència…) uns quants milers d’habitants d’aquest racó de món han decidit que ja en tenien prou, que no volien continunar sent súbdits del Regne d’Espanya. Tant és així que una proposta –la independència- que l’any 1985 reunia uns poquíssims milers de persones al carrer i no comptava amb gairebé cap representant a les institucions públiques, ara, 30 anys més tard, convoca milions de persones, té milers de regidors i regidores i majoria clara d’escons al Parlament. La primera conseqüència d’aquest canvi en la correlació de forces és que des dels lideratges diversos ja no es pot dir allò que tant havíem sentit en el passat: “no podem anar més enllà perquè la gent no ens seguiria”. Ara, aquests 72 diputats i diputades senten l’alè al clatell de 2 milions de persones que els exigeixen seguir fent passes endavant malgrat les portes tancades que planteja l’estat. Caldrà, ja ningú ho dubte, esbotzar la porta o construir-ne una de nova que ens permeti sortir del clos en què s’ha convertit el marc legal votat per molts dels nostres pares i avis l’any 78, sota el xantatge del retorn a la dictadura. D’això va o hauria d’anar la legislatura que està apunt de començar, de construir un marc jurídic que ens permeti substituir l’actual, de forma programada i calendaritzada, sí, però irreversible i a curt/mitjà termini (18 mesos).

Ara bé, en aquesta mena de processos no sempre les coses surten com s’han acordat a les reunions. De fet, quasi mai surten exactament així perquè és impossible preveure amb certesa els moviments de l’adversari, l’actitud dels nombrosos altres agents afectats i, no menys important, el paper que hi jugarà l’atzar i els imponderables. La història és plena d’esdeveniments aparentment menors que de sobte desencadenen processos que feia temps que es gestaven. Un petit augment del preu del pa, l’assalt a una presó per alliberar-ne els presos, la negativa d’una dona a seure en un determinat seient del bus o el llançament al mar d’unes caixes de te en protesta per uns impostos considerats excessius són alguns dels fets que han iniciat revolucions de gran abast. L’estratègia de l’estat és la contenció, aturar el procés utilitzant el mínims mitjans possibles. Ara bé, un excés de zel d’un funcionari, un jutge amb ganes de protagonisme, un accident fortuït o un incident provocat poden  espatllar els guions d’uns i altres i precipitar els esdeveniments. Caldrà, aleshores, que siguem capaços d’improvitzar, de tirar pel dret, d’aporfitar l’escletxa i de sortir al carrer. La festa pot començar en qualsevol moment, estigueu alerta.

708 amb 97
01.12.2010 | 1.11

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Es molt clar el model insurrecional (no forçosament bèlic) que descrius i no obstant crec que la seva comprensió és minoritària. Cal ser molt fins en els anàlisis i modificar el que calgui. Per exemple: em sorprèn que hagin tardat tants mesos els politicòleg en captar la deriva socialdemócrata del President Mas. O que en Joan Tardà, ahir encara valori el estat español com una democràcia sense matisos.

  2. Més d’hora que tard caldrà omplir carrers i places; quina raó tens Adam!

    Ja ahir mateix ho deia aquell senyorona tan simpàtica del PP d’Andalusia, la número dos em fa l’efecte:
    -Arriba España!!

    I és veritat com deia aquell … Espanya arriba, … de fet ja està arribant.
    Posem-nos les millor gales i disposem-nos a prendre els nostres carrers amb actitud ferma, combativa i 100% pacífica.

    Visca la terra!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.