Adam Majó

Xuts a pals

18 de maig de 2011
1 comentari

PXC no m’amoïna

A aquestes alçades, a Manresa
tot-hom ha rebut la propaganda electoral de PXC a casa, la del taló del
monopoli, i molts han vist el vídeo de les senyores que salten a corda. Si no
sabéssim que aquest partit existeix de veritat i que efectivament es presenta a
les eleccions municipals del diumenge que ve, pensaríem que es tracta d’algun
projecte d’agitació cultural, publicitat viral d’alguna paròdia d’inspiració
Monty Phyton. El seu missatge de rebuig a un determinat col.lectiu (els veïns i
veínes amb origen personal o familiar al Nord d’Àfrica), basat en arguments que
xoquen de forma evident amb la nostra realitat quotidiana; el seu menyspreu
barroer per qüestions àmpliament assumides a la nostra societat, com la
llibertat religiosa o la igualtat d’oportunitats per tothom (si més no sobre el
paper), semblen més aviat una provocació, un intent de recordar-nos que ens
queda molt per fer i que encara estem lluny d’aconseguir els nivells de
justícia social i de respecte a la pluralitat ideològica als que ens agradaria
arribar. Segurament sí que els votarà algú, com ara fa quatre anys, gent que en
molts casos ni tant sols la ciutat on viuen se senten seva i els és igual que
el regidor que ajuden a escollir es passi quatre anys al saló de plens
sense  cap altre criteri que el de
dividir els manresans i manresanes en grups i categories; gent a qui fa mandra
preguntar, llegir o analitzar i prefereixen els monòlegs en grup i les mentides
evidents si li confirmen que, efectivament, ell o ella no pertanyen a l’últim
nivell de l’escala social, que encara hi ha algú per sota, algú a qui carregar
la frustració per tantes injustícies evidents o inventades, algú a qui
assenyalar amb el dit enlloc d’assumir responsabilitats i compromisos.

I a Manresa, per sort, de
persones amb un nivell de decepció i emprenyamenta tant alt com inversament
proporcional  a la voluntat
d’assumir arguments mínimament complexos o de posar-se a la pell dels demès  n’hi ha poques i sempre seran una  minoria relativament inofensiva.

El problema és quan partits que
es dirigeixen al conjunt de la societat, amb raonaments una mica més polits i
utilitzant un llenguatge aparentment democràtic, s’apunten també als
plantejaments del feixisme, alimentant determinats debats (com el del burca,
l’empadronament o la ubicació d’una Mesquita, per exemple) o votant lleis dites
d’estrangeria  que divideixen els
ciutadans i ciutadanes en categories per tal d’impedir que tots tinguem els
mateixos drets (el d’anar a votar diumenge, per exemple).

Nota: La setmana passada comptava
el bar Exit del carrer Hospital entre
els que han deixat d’existir. M’equivocava, torna a estar obert.

 

Deixo la CUP
17.11.2017 | 2.32
Romania anys 80
08.03.2017 | 10.35
Memòria fraccionada
05.12.2008 | 12.49

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. “gent que en molts casos ni tant sols la ciutat on viuen se senten seva.”

    Gran frase que podries aplicar aquells manresans que en molts casos no saben ni què és el Bages ni en volen saber res. Pel barri vell en pots trobar uns quants, d’aquells arrelats al teixit social i l’associacionisme manresà de tota la vida, ja saps barraquetes islàmiques i demés històries ètniques…no se qui divideix la societat en grups, grupets i grupúscles…

Respon a adri Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.