Adam Majó
Xuts a pals
Preus artificialment alts
Al carrer Santa Llúcia de
Manresa, just al costat d’una de les entrades al Carrer del Balç, hi ha un edifici de tres plantes amb nou pisos i uns
baixos relativament grans. Van acabar de construir-lo ara fa dos anys,
coïncidint amb el col.lapse del mercat immobiliari, i mai han estat posats ni a la
venda ni a lloguer. El promotor i propietari era una entitat fundada fa 140 anys molt aprop d’allà i que actualment
s’ha dissolt en una de més gran anomenada Catalunya caixa (sembla que imitar el
genitiu saxó augmenta la sensació de solvència).
Aquest no és l’únic edifici
d’habitatges propietat d’una entitat bancària que resta volgudament exclòs del
mercat. Arreu de l’estat milers de pisos provinents de promocions pròpies o de
crèdits hipotecàris impagats es troben en la mateixa situació. Bancs i caixes,
que en el seu moment van incentivar la compra d’habitatges, van oferir préstecs
a persones que no els podrien tornar i van enviar taxadors a valorar cases i
finques molt per sobre del què suggeria la lògica de costos i beneficis,
s’esforcen, ara, a mantenir el preu els preus artificialment alts. Quan pujaven
deien que era el mercat, el joc de la oferta i la demanda, però ara, quan els
preus haurien de baixar, intervenen per evitar-ho.
I és que, paradoxalment, si es
posés al mercat tota la borsa de pisos i cases que bancs i caixes han acumulat
els darrers anys, els preus, que segueixen estant molt per sobre del d’altres
països, caurien inevitablement i els primers perjudicats serien precisament
ells, que veurien com s’incrementava el nombre d’hipoteques impagades, ja que
ningú voldria seguir patint per pagar unes altíssimes quotes mensuals per una
propietat que valdria menys del què encara es deu. Si els preus cauen, els
morosos augmentaran, per molt que la llei espanyola, que protegeix al banc i
perjudica al sol.licitant del crèdit, prevegi llistes negres i sancions per
qui deixi de pagar una hipoteca
entregant-ne la garantia, l’immoble.
Tot plegat ens hauria de fer
reflexionar sobre l’excessiu poder de la banca a la nostra societat i admetre
que cal replantejar amb profunditat els mecanismes d’accés a l’habitatge, per
impedir la oscilació salvatge dels preus i l’especulació generalitzada amb un
bé que hauria de ser públic, el sòl residencial, i un producte de primera
necessitat, el sostre que ens aixopluga.
I encara que aquest no sigui ben
bé la causa que ha provocat la vaga general de la setmana que ve, sí que és una
raó més per participar-hi
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I només nostra.
La solució al problema que planteges no está en els bancs. Està en mans dels ajuntaments.
Els ajuntaments estan endeutats. Molt.
La solució és senzilla. Que pugin l’IBI. Molt. Un 400% si això és possible.
Un 800% si és de menester.
Visc en una casa de mooolts metres quadrats. Que consti.
L’IBI hauria de ser el principal impost per el es mantinguin els ajuntaments.
Un cop pujat l’IBI, de cop, als bancs els vindria de gust treure’s els habitatges buits de sobre. A ells i a tothom que disposi de metres quadrats sense utilitzar.
Els preus dels lloguers caurien. I de la compra. Amb el que el cost de viure a algun lloc baixaria.
Però digues-li a algú que per arreglar el seu problema d’accés a l’habitatge i a l’educació hem de pujar l’IBI. Segur que et mira com si t’haguessis begut l’enteniment i et diu que de cap manera.
Ergo tenim el país que ens mereixem. Perquè de moment sóm massa cretins per tenir-ne un altre.