Adam Majó

No, els conflictes polítics no sempre troben una sortida ràpida. A vegades es cronifiquen, s’enquisten durant anys o dècades sense que ningú sigui capaç de desactivar-los. Sovint, el conflicte es manté obert de forma prolongada en el temps perquè la solució no és fàcil, o perquè a un dels contendents ja li va bé per així assolir determinats objectius que d’altra manera, amb estabilitat i acord, no podria. És el cas evident de l’Estat d’Israel, que aprofita l’excepcionalitat de l’enfrontament que per ampliar el territori que domina i colonitza. Però n’hi ha mes, de conflictes enquistats: Xipre, Nagorno-Karabakh, Absajia, amb una indepedència o el Donbass per parlar només d’Europa.

Per sort, l’actual conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya és molt menys cruent i està molt lluny de tots aquest dramàtics casos. No obstant això, algunes de les coses que ens han passat i ens poden passar si que mantenen un cert paral·lelisme amb el què ha succeït en aquests altres països. D’entrada, aquí també hi ha un cert empat que impedeix a l’estat derrotar l’independentisme i a l’independentisme fer realitat el seu objectiu. I aquí tampoc hi ha cap acord en perspectiva perquè, ara per ara, els mínims acceptables per  cada un dels bàndols són encara molt lluny. I aquí -i és on volia anar- també hi ha qui voldria  convertir el conflicte en un confrontació civil entre dues comunitats separades per visions de la realitat irreconciliables. De fet, és evident que l’actual estratègia de l’espanyolisme passa, precisament, per intentar partir la societat catalana en dues meitats estanques i incapaces de conviure plegades. Per això Ciutadans i el PP sobre-actuen al Parlament i escenifiquen una tensió que al carrer no existeix; per això el PSOE  repeteix incansablement el mantra de la fractura social; i per això determinats sectors dels Comuns promouen una suposada txarneguitat  oposada (no ho diuen però s’entén perfectament) a la catalanitat.

I si l’estratègia de l’Estat i el nacionalisme espanyol passa per trencar la societat, sembla evident que la de l’independentisme ha de ser precisament la contrària: evitar-la, cosir, mantenir ponts. I per fer-ho, l’èpica i el tirar pel dret no sempre funcionen. Perquè és cert que el que vam fer l’octubre del 2017 va acostar molts indecisos a l’independentisme, però també ho és que va portar a més d’un milió de catalans i catalanes a  votar el partit més obertament hostil als consensos previs. Per evitar aquesta polarització que ens portaria a l’estancament i la cronificació del conflicte calen mesures i actituds de distensió i empatia. Cal, per exemple, rebaixar l’emotivitat del discurs independentista per fer-lo més racional i realista. Ens cal, també, ser més sincers -per desfer malentesos i desconfiances- i explicar el què tothom en realitat ja sap, que això va de democràcia i república, sí, però també de salvar la llengua i de mantenir una legítima, complexa, opcional, compatible i inclusiva dimensió identitària. I cal, en determinats llocs, contemplar acords municipals amplis que trenquin la dinàmica de blocs.

Ja sé que tot això  no és el què a molts independentistes ens demana el cos (ni el Twitter) però és el què ara cal fer si volem parar els peus als qui pretenen trencar la societat i podrir el conflicte per així reforçar el vell projecte centralitzador i assimilacionista.