Adam Majó

Xuts a pals

15 de juliol de 2014
0 comentaris

Pleibiscitàries? Referèndum!

 

Unes eleccions pleibiscitàries, on més enllà dels candidats i dels programes es votés en funció d’un tema concret sobre el qual caldria posicionar-se a favor o en contra, no són el millor sistema per prendre decisions col·lectives però és vàlid i perfectament democràtic quan no hi ha alternativa. Suposo que no cal recordar que fou amb unes eleccions municipals que s’enderrocà la monarquia i es proclamà la república l’abril de l’any 1931. Per fer-ho, per convertir unes eleccions locals en un plebiscit sobre la monarquia, no calgué declarar solemnament que aquelles eren unes eleccions pleibiscitàries ni calgué que tots els partidaris de la república s’aixopluguessin en una mateixa llista, n’hi hagué prou amb signar un pacte previ (de Sant Sebastià, en digueren) on acordaven donar suport a la república en cas d’aconseguir majories. Em guardaré prou, per tant, de rebutjar incondicionalment l’opció de convertir unes eleccions anticipades al parlament de Catalunya –o les municipals de l’any que ve- en unes pleibiscitàries sobre la Independència. Sí que penso, però, que no seria de cap de les maneres la millor opció. No ho seria, sobretot, perquè ja n’hem triat una altra, d’opció. Hem decidit, parlament i societat, que faríem un referèndum d’autodeterminació (una consulta sobre el futur col.lectiu…) el dia 9 de novembre. Així ho hem previst i anunciat al món i faríem un tristíssim paper a ulls dels que ens segueixen des de fora, però també davant de nosaltres mateixos, si hi renuncíem a la primera de canvi. La Generalitat, els Ajuntaments, el teixit associatiu, i la gent!, tenim els mitjans tècnics i humans necessaris per fer aquest referèndum encara que un jutge espanyol el prohibeixi. Només la intervenció de les forces armades espanyoles, i encara, hauria de fer-nos desistir d’exercir aquest dret democràtic. 

L’altre opció, la de fer-se enrera a la primera amenaça i convocar eleccions anticipades, faria perdre força, credibilitat i iniciativa al procés sobiranista i tampoc resoldria el problema de fons: la necessitat ineludible de realitzar, tard o d’hora, un acte de desobediència. I és que també en el cas d’unes plebiscitàries amb immediata declaració unilateral d’independència caldria comptar amb una reacció de Madrid semblant o pitjor a la del 2012, amb la declaració de sobirania del parlament: el Tribunal Constitucional l’anularia i ens trobaríem igualment amb la necessitat d’emprendre actuacions enfrontades a la legalitat espanyola (sol.licitar reconeixement internacional, desconnectar progressivament l’administració, expedir passaports…) . Si de totes totes haurem d’acabar desobeint, fem-ho amb l’instrument que ja hem anunciat i que més legitimitat democràtica ens donarà, el referèndum del 9 de novembre.

 

Mesures d’emergència
25.02.2009 | 1.04
De valors i pixarades
01.10.2011 | 11.46

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.