Adam Majó

Al nomenclàtor de Manresa hi ha una cinquantena de places. D’aquestes, moltes són simples rotondes o cruïlles, altres són aparcaments i algunes, no gaires, parcs infantils o espais verds. Que siguin realment places, és a dir espaís urbans eminentment peatonals on hi passen coses diverses, n’hi ha poques i la majoria són al centre històric. A  l’urbanisme modern, el que sorgeix arran de la revolució industrial, li han agradat els passejos, les avingudes i els bulevards; ha mirat de substituir la natura enyorada amb parcs i jardins urbans;  ha adaptat l’espai públic al nou rei de la ciutat, l’automòbil, i ha dedicat molts metres de superfície al lleure modern, a l’esport. Però l’urbanisme dels darrers dos segles  tendeix a l’especialització de l’espai urbà i  la plaça, l’àgora, on tot hi cap, on s’hi compra i s’hi ven, s’hi menja i s’hi beu, s’hi balla i s’hi juga, s’hi discuteix  i s’hi protesta, aquest espai polivalent per definició, no li interessa o l’interessa poc.  I, malgrat tot, sense plaça, sense espai de trobada lliure de guions preestablerts, la ciutat desapareix i es converteix en un simple assentament humà sense lligams ni  sentit de pertinença.

Manresa, una ciutat amb la seva  història resumida amb exactitud en la configuració urbana,  és també un magnífic exemple d’això que diem. A llarg del segle XX, el centre referencial de la ciutat es desplaça progressivament del Barri vell a l’eixample, de la Plaça Major a Sant Domènec i el Passeig. Posteriorment, en el què portem de segle XXI, aquest desplaçament  continua en direcció nord, atret pel poderós imant sorgint a l’entorn de la universitat. Allà hi tenim dues grans  avingudes, un parell de magnífiques rotondes, espais verds envejables, àmplies zones d’aparcaments  i equipaments públics potentíssims. Però no hi ha cap plaça a l’alçada de les expectatives creades i aquesta mancança és converteix en una virtut si en el què pensem és en retenir centralitat a la Manresa antiga. Així, la plaça sant Domènec o la vella Plaça Major segueixen sent els millors espais de la ciutat per a actes multitudinaris de tota mena. I, alhora, les gairebé 25 places i placetes del centre històric de la ciutat són el què millor defineix el barri vell i són, també, la seva cara més bonica. De fet, si en lloc de pensar amb el centre històric com un seguit de carreres i carrerons més o menys estrets i més o menys foscos units per places i placetes, pensem en una xarxa de places i plaçones unides per carrers i carrerets que ens hi porten, la imatge que n’obtenim no és gens la mateixa. A la Manresa vella hi ha places que funcionen molt bé i d’altres amb més potencial que present, però  en general, tant a nivell comercial  i socialitzador com a nivell residencial, les majoria de  places del centre històric presenten molt millor estat de salut que la majoria de carrers que hi van a parar. I és que l’espai públic no podrà substituir mai les mancances en l’interior de l’habitatge, cert, però són un aliat indispensable de l’habitabilitat. Desvincular les persones dels carrers i les places, tal com vaig llegir l’altre dia que algú proposava, és –penso- un greu error,  no tant sols en termes estrictament urbanístics sinó, sobretot, en termes socials i, per tant, personals.