Adam Majó
Xuts a pals
Pirineus 2022
fantasmada condemnada al fracàs, com va dir, i després rectificar, el conseller
nostrat. I també entenc la reacció immediata d’Associacions de veïns i
d’organitzacions diverses, també la CUP de Barcelona, oposant-se a la
iniciativa. No és d’estranyar, després del desastre del Fòrum de les cultures i veient com el model econòmic i urbanístic impulsat
els darrers anys ens ha portat a l’atzucac actual, que la gent ens malfiem de
projectes pretesament il.lusionants com aquest. I també és cert que el COI és un
organisme antidemocràtic –encara funciona per cooptació- que ens hauria de
merèixer tots els recels.
Els jocs olímpics d’hivern del 2022
no es faran a Barcelona–Pirineus (a Catalunya) i si es féssin segurament no
servirien per impulsar el país en la direcció que ens agradaria. Ara bé, fent
l’esforç d’abstreure’ns de tots
aquests condicionants negatius, el cert és que potser podria ser una bona ocasió
per re-dibuixar-nos, de cara endins i de cara enfora. Per què el món ens vegi
com el que som, un territori complex, molt més enllà de la mediterraneïtat
tòpica, del sol, la platja i la disbauxa, per què la gent de l’àrea
metropolitana s’adoni que és precisament el rere-país el que els dona força i
sentit, i des de comarques es
tornés a veure Barcelona no només com un xuclador de recursos i poder, sinó com
la capital que ens articula i ens projecte. Que s’avancés , en definitiva, cap a
la Catalunya-ciutat, cohesionada i re-equilibrada, llesta per integrar-se al
món, començant, com no podia ser d’una altra manera, per la resta de territoris
dels Països Catalans. En el marc de la transició a la sostenibilitat, uns jocs
com aquests podrien servir per transformar les connexions entre la costa i l’interior
(La Molina té estació de tren!) i tirar endavant nous projectes ferroviaris
que venen de lluny, com la línia de tren entre La Pobla de Segur i Puigcerdà
passant per la Seu d’Urgell o la prolongació del futur tren-tram fins a Berga,
o més amunt.
Algú dirà que l’esport espectacle és un malbaratament
de recurosos i esforços. Potser sí, però en un país que té un club de Futbol
com a màxim referent intern i extern, no crec que aquest sigui una raó per
prescindir d’un projecte així. I algú altra dirà que no es pot avançár a base
d’esdeveniments, com si no ho féssim tots una mica, les persones, les entitats o els moviments socials.
Els grans referents temporals col.lectius no poden fer-nos perdre de vista el dia
a dia, evidentment, però ajuden a coordinar esforços i voluntats, a crear
inèrcies, en diuen ara.
Repeteixo, no es farà i si es
fes no es faria bé, però és relaxant pensar una mica en positiu, de tant en
tant.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No crec que tingui res a veure amb la vertebració del territori, amb la visualització de les zones de muntanya o amb la reactivació del món rural, això dels Jocs Olímpics -no els de l’Hereu, sinó en general-.
I a més, pensar en positiu no és donar cobertura a les necessitats especulatives de les grans inversions interiors. Dir que sí, des del poder, és la més gran negació del país i el territori, la major part dels cops.
Salut!
Aleix
Ja em sembla bé pensar en positiu i que ens il-lusionem amb aquest tipus de projectes, i tampoc relativitzo aquests grans esdeveniments con a elements de cohesió que fan avançar el país. S’ha de somiar.
Però, des de l’aspecte realista, no veig què aporta Barcelona-Catalunya al projecte, amb quines instal-lacions i infraestructures es compta. Estem parlant de la Molina i el Port del Comte? Tuixén? Baqueira, que és la més preparada i la que més caiguda de neu registra habitualment, està quatre hores de Barcelona. Amb què comptem per presentar una proposta realment competent, amb annexionar-nos Andorra?
Perquè està clar que això és un esdeveniment en el que la neu i les instal-lacions són nomès dos dels factors que s’ha de considerar, però ambdós són imprescindibles!
El somnis, repeteixo, em semblen interessants, però darrere aquesta proposta concreta hi veig més una moviment populista, sense massa sentit ni una planificació realista, que una idea raonada amb pragmatisme.
I ho dic amb tot el carinyo per les estacions catalanes d’esquí, però l’entorn de Barcelona, no és ni el de Milà ni el de Vancouver.
no es farà i si es
fes no es faria bé
Mentre la foto que acompanyi el progrés continuï sent una autopista de quatre carrils, aquesta vertebració del territori de què parles l’haurem de continuar somiant…
Si realment servissin per a això, benvinguts els jocs olímpics, però em temo que no anirien així les coses.
Salut!
PD: Per cert, Adam, l’altre dia vaig trobar a la motxilla el tornavís que et vaig guardar a Porté.
Salut.
Adam,
Penso que hi ha un error de concepte en el teu article quan dius que aquests jocs ajudarien, per exemple, a millorar determinades estructures (carreteres, vies…) perquè crec que, sense voler, tens al cap un model radial de principat.
Les vies de comunicació han de ser, també, pels municipis dels Pirineus, no pot ser que per canviar de vall sovint hagis de fer desenes de quilòmetres, que no existeixi un eix pirenaic potent (no hem refereixo al que hi ha ara), i extrapolant, que la majoria de les comunicacions que tenim la gent de Ponent passin per BCN o per l’area metropolitana. No crec que unes olimpiades d’hivern ajudessin a esmenar això, ans al contrari, segur que reforçarien aquesta centralitat.