Adam Majó

Que en aquest país d’observadors del propi melic existeixin centres com el CIDOB i persones com en Pol Morillas, dedicats a la reflexió política global, és francament reconfortant. I que de tant en tant publiquin obres com El pati dels grans (ed. La Campana), per analitzar la realitat més actual i apuntar sortides i amenaces possibles, és també molt estimulant. I ho és fins i tot quan, com és el cas, no s’acaba d’estar d’acord ni amb l’anàlisi ni amb les receptes, insinuades més que directament proposades.

En la fotografia del moment i dels antecedents immediats, Morillas no es deixa res important, crec, i recull de forma endreçada i ponderada els principals factors que defineixen un cert canvi de rasant en l’equilibri de forces i en les tendències polítiques a nivell mundial d’aquest entrat segle XXI. En l’anàlisi més profund, del passat, el present i el futur, és on el llibre no m’acaba de convèncer.

La primera discrepància és de matís. Crec que fa un retrat excessivament benèvol dels orígens i l’evolució del projecte europeu i del què ell denomina propòsit civilitzador de la Unió Europea. Com bé explica, la integració europea s’ha fet sobre la base del multilateralisme, del soft power vinculat al comerç i dels drets humans i la democràcia, com a pràctica i com a  exemple, però també, i això s’omet, en l’hegemonia, econòmica, militar i ideològica, d’occident. Dit d’una altra manera, l’aliança transatlàntica no és (o era…) només per defensar Europa, sinó també per consolidar un ordre internacional que clarament afavoria al Nord envers al Sud, globals, de manera que l’inevitable procés de descolonització donés lloc a un post(o neo)-colonialisme que, ara sí, sembla en crisi definitiva.

En segon lloc tampoc comparteixo la divisió que fa entre forces nacionalistes o patriòtiques, partidàries no de dissoldre la UE però si de retornar poder als estats, i les europeistes que voldrien seguir avançant en el procés d’integració. I no ho veig perquè , malauradament, i amb els matisos i les discrepància internes que vulgueu, les forces centrals del parlament europeu practiquen un europeisme més retòric que propositiu i no semblen disposades a emprendre les reformes necessàries perquè Europa esdevingui realment una actor geopolític fort i legitimat. Dit d’una d’altre manera, de nacionalisme no només en sobre a l’extrema dreta i al populisme reaccionari sinó també a les grans i tradicionals famílies polítiques del continent (l’esquerra inclosa).

I tercer, molt lligat amb això últim. Si volem jugar al pati dels grans, hem de ser, pensar i semblar grans. I això només s’aconseguirà -i crec que l’autor hi estarà d’acord- amb modificacions del tractat que vagin necessàriament molt més enllà  de la superació de la unanimitat en les decisions del Consell. Al llibre es parla molt encertadament d’incrementar els graus d’institucionalització de la Unió, però no fa el pas següent, el d’identificar les reformes institucionals concretes que caldria impulsar. Unes reformes que, des del meu punt de vista, només poden anar en la direcció de convertir a la UE en alguna cosa cada cop més semblant a un estat, federal, divers i descentralitzat, però un quasi estat al capdavall. Amb una distribució del poder propis dels estats, és a dir,  amb un parlament realment sobirà, una Comissió que sigui el govern que ja sembla, i un Consell convertit en segona cambra. Sense això, Europa no podrà jugar mai al pati dels grans, perquè ni se la creuran a fora ni ens la creurem a dins. Que aquesta evolució és políticament molt complicada? Sí, clar. Però també ho és aturar l’escalfament global i no per això els científics deixen d’assenyalar les mesures que caldria prendre, per improbables que siguin. Però és que, a més, els canvis polítics són sempre llunyans i difícils fins que deixen de ser-ho perquè cada cop més gent s’atreveix a explicar-los, defensar-los i reivindicar-los.