Adam Majó
Xuts a pals
Pau als homes, guerra a les institucions
?Pau als homes, guerra a les institucions?. Aquesta frase (i homes, aquí, vol dir persones), extreta, sembla, de la capçalera de la primera internacional obrera fundada l?any 1864, la recorda sovint un veterà comunista (el meu pare) i miro de tenir-la sempre present. I és que la lluita per la llibertat i la justícia social ha d?enfrontar-se a poderosos obstacles, físics (lleis, estats, exèrcits?) i mentals (perjudicis, pors, ignorància?), i per fer-ho cal que, en cada moment, s?utilitzin els mitjans i recursos adequats i proporcionals a l?abast i naturalesa de l?obstacle que es vol vèncer. El què no pot fer mai, un moviment emancipatori, és perdre de vista precisament això, la proporció. Cal que tingui present que no tot s?hi val i que el respecte a la dignitat de les persones, de totes les persones, incloses aquelles que s?oposen als propis propòsits, és requisit indispensable. Per avançar cal enfrontar-se a les institucions que impedeixen als pobles, a les treballadores, als exclosos, o a qui sigui, accedir als drets que els pertoquen, pèrò sense oblidar que a l?altra costat de la barricada, física o ideològica, també hi ha persones amb qui compartim molt més del què solem admetre i a qui devem, per tant, consideració i respecte. En el fons, estem parlant del tercer lema de la revolució de 1789, la fraternitat, sense la qual la llibertat i la igualtat seran sempre fràgils i incompletes. Si una cosa ens ha ensenyat el segle XX és que els fins, els objectius, per nobles i necessaris que siguin, no ho justifiquen tot. No podem exigir llibertat d?expressió, dret a la defensa o rigor en la informació publicada , si nosaltres no estem disposats a fer el mateix amb aquells qui, per interès o per convicció, qüestionen o s?oposen a allò en què creiem. A una societat se la coneix de veritat per com són les seves presons i a un moviment polític o social se?l reconeixerà, també, per la manera com tracta a aquells qui no hi combreguen.
Dit d’una altra manera, i concretant, no crec tingui cap sentit crear tribunals ideològics que jutgin la forma de pensar de totes i cada una de les persones que participen o col.laboren en un esdeveniment tant esplèndid com la Festa Major Alternativa de Manresa. Fins ara n’hi ha hagut prou amb tenir en compte l’encert de les lletres i els missatges de les diferents propostes artístiques programades i s’ha fet sempre amb prou bon criteri. Per molt increïble que sigui que encara hi hagi qui segueixi defensant un Estat, Israel, que aprofita una guerra que ell mateix fomenta per apoderar-se de més i més territori i fer-ne fora als seus ligítims habitants, les opinions personals sobre el conflicte del pròxim orient d’algú que ve només a tocar el trombó, a tocar el trombó!, no poden ser motiu per vetar-lo i encara menys per humiliar-lo. I sí, diria el mateix si el trombonista en qüestió fos militant del PP, membre de l’Opus Dei o president de la penya taurina.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Atentament
Des del meu posicionament de rebuig a un Estat com el d’Israel, el meu total recolzament als plantejaments del post.
No podia entendre com un col·lectiu que s’omple la boca dels valors de la llibertat i el respecte és capaç de vetar a un músic pel fet de pensar diferent, per molt estrany que ens pugui semblar la seva manera de pensar. Quina llàstima!
T’agraeixo el teu escrit, que és impecable, i desitjo que faci reflexionar a aquests que han participat en aquest acte d’intolerància i reparin d’alguna manera el seu error.
Moltes gràcies!
Aquest músic, no és limita a venir nomes a tocar el trombó.
Aquest senyor és un sionista actiu que entre nota i nota fa actes públics de promoció i defensa de l’estat d’Israel.
Alguns innocents com jo, pensem que defensar públicament un estat que mata inpunemnent població civil llençant-los a sobre fòsfor blanc o bombes de raïm i que els roba les seves terres i que deixa morir de fam als seus fills ha de ser del tot incompatible amb tocar el trombó per distreure al personal.
Com a mínim, que abans de tocar demani disculpes, el dret a existir d’Israel no ha de ser a costa d’eliminar a ningú, i si ells és creuen amb aquest dret per desició divina, que no és pensin que tothom els donarà la raó.
És la meva modesta opinió.
Si, aquest és l’esperit. I cal compartir-lo i tenir-lo present des de tota l’organització de la FMA perquè les respostes – amb responsabilitat com a organitzadors -siguin les que cal en el moment que cal.
Recolzar un règim militaritzat, els tics del qual molts cops recorden, desgraciadament, el nazisme, em sembla d’allò més repugnant. Detesto enfrontar-me a les persones, crear tensions i situacions incòmodes, però encara detesto més que una persona recolzi i defensi públicament un estat com aquest.
I no es tracta de crear tribunals ideològics que jutgin la forma de pensar de cada una de les persones que participen a la FMA, senzillament hi ha determinades línies vermelles que no es poden traspassar, com ara els discursos d’odi, el feixisme o el sionisme (que desgraciadament gaudeix d’una acceptació social més gran gràcies a la propaganda dels mass media, no pas perquè aquest darrer sigui menys horrorós).