Adam Majó
Xuts a pals
31 de juliol de 2011
5 comentaris
Parets encartellades
No us passa que quan
veieu una fotografia antiga d’un carrer o una plaça on hi apareix un cartell
enganxat a la paret, sempre mireu de llegir que hi posa, d’entendre que
representa? Creiem, sovint encertadament, que aquell tros de paper ens pot
donar bones pistes que ens ajudaran a entendre el lloc i el moment retratats.
És una cosa semblant a quan , ni que sigui al poble del costat, sempre criden
molt més l’atenció els pasquins enganxats a qualsevol racó i de qualsevol
manera que els anuncis plantats als aparadors de les botigues o en aquesta mena
de cartelleres il·luminades anomenades opis. Fa la impressió, distorsionada segurament, que els
cartells enganxats espontàniament, contravenint la normativa en molts casos (se
prohibe fijar carteles, diu encara al
carrer na Bastardes), expliquen molt millor la societat que els ha creat que la
propaganda dirigida des de costoses agències de publicitat i pulcrament
instal·lada en privilegiats espais de la via pública. Amb uns centres urbans cada cop més homogeneïtzats, amb
gairebé les mateixes franquícies i sucursals bancàries a tot arreu, s’agraeix
que encara hi hagi gent que imprimeixi o fotocopïi en format A3 o A2 per
explicar que dissabte hi ha un concert excepcional, que se m’ha perdut el gos, que les retallades
en sanitat són inadmissibles o que presenten una candidatura a les eleccions
municipals.
veieu una fotografia antiga d’un carrer o una plaça on hi apareix un cartell
enganxat a la paret, sempre mireu de llegir que hi posa, d’entendre que
representa? Creiem, sovint encertadament, que aquell tros de paper ens pot
donar bones pistes que ens ajudaran a entendre el lloc i el moment retratats.
És una cosa semblant a quan , ni que sigui al poble del costat, sempre criden
molt més l’atenció els pasquins enganxats a qualsevol racó i de qualsevol
manera que els anuncis plantats als aparadors de les botigues o en aquesta mena
de cartelleres il·luminades anomenades opis. Fa la impressió, distorsionada segurament, que els
cartells enganxats espontàniament, contravenint la normativa en molts casos (se
prohibe fijar carteles, diu encara al
carrer na Bastardes), expliquen molt millor la societat que els ha creat que la
propaganda dirigida des de costoses agències de publicitat i pulcrament
instal·lada en privilegiats espais de la via pública. Amb uns centres urbans cada cop més homogeneïtzats, amb
gairebé les mateixes franquícies i sucursals bancàries a tot arreu, s’agraeix
que encara hi hagi gent que imprimeixi o fotocopïi en format A3 o A2 per
explicar que dissabte hi ha un concert excepcional, que se m’ha perdut el gos, que les retallades
en sanitat són inadmissibles o que presenten una candidatura a les eleccions
municipals.
És evident que la nostra societat no s’entendria sense tenir en
compte el pes i la influència de les grans empreses i cadenes comercials, ni el paper decisiu de les diferents
administracions públiques, però també ens enganyaríem si penséssim que aquí
s’acaba tot, que no hi ha moltíssimes altres iniciatives, idees i projectes
sovint reflectides en la cartelleria de carrer.
compte el pes i la influència de les grans empreses i cadenes comercials, ni el paper decisiu de les diferents
administracions públiques, però també ens enganyaríem si penséssim que aquí
s’acaba tot, que no hi ha moltíssimes altres iniciatives, idees i projectes
sovint reflectides en la cartelleria de carrer.
Hi ha gent que els troba lletjos, els cartells
enganxats a la paret o en aparadors de botigues tancades, que fan brut. És una
opinió tant respectable com discutible. Fins i tot hi ha qui ho considera
especialment insostenible (des d’un punt de vista medi-ambiental), quan no ho és
més que l’edició d’una revista mensual en paper, per exemple. En tot cas, què
voleu que us digui, jo encara prefereixo la superposició de colors i frases de
les parets encartellades que la façana endreçada de la oficina de La caixa o
aquelles cartelleres a mil euros la unitat que anunciaven l’anomenat pla E
(d’Eufòria, naturalment).
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
1. El vermell de l’inici de l’escrit no és cosa meva.
Si fossin cartells que no anessin amb el teu gust personal i/o politic, series el primer a protestar, o faries la vista grossa?
Dubto de la utilitat pràctica del les parets plenes de cartells mig estripats. La gent s’informa de mil altres maneres i cada dia se’ls deu mirar menys.
En canvi si que hi veig un tema estètic: dónen un aire urbà i underground, com els grafitis. Humanitzen les ciutats que, com tu dius, tenen cada dia un aspecte més homogeni.
Però això és una qüestió de gustos, perfectament criticable per qui ho trobi brut i cutre.