Adam Majó

Xuts a pals

3 de novembre de 2015
0 comentaris

Parar el cop

A les darreres eleccions al parlament basc abans de la il·legalització, l’any 2005, l’Esquerra Abertzale va presentar-se sota el paraigües de l’anomenat Partit Comunista de les Terres Basques i va aconseguir 150.000 vots. Si hi sumem els gairebé 50.000 vots que havia tret poc abans a les eleccions al parlament foral de Navarra podem fer un camp mas aproximat de 200.000 homes i dones que es van quedar sense opció política fins l’any 2012, quan la pressió internacional  i la treva indefinida d’ETA van obligar a l’estat espanyol a admetre la participació electoral de Bildu. Durant 6 anys l’esquerra independentista basca va quedar il·legalitzada, van tancar a la presó a centenars de militants sense cap vinculació amb la lluita armada, van inhabilitar a milers de persones pel sol fet d’haver anat en candidatures que en el seu moment eren del tot legals, i van tancar mitjans de comunicació, entitats i associacions de tota mena. Malauradament, l’estat no tant sols va aguantar el pols contra gairebé un quart de milió de persones sinó que va obtenir una victòria parcial però certa. La lliçó és evident: l’estat pot declarar la guerra a un moviment polític que representi aproximadament el 10 % dels vots, pot desencadenar mecanismes clarament antidemocràtics i obertament repressius i, si aquest moviment està aïllat i no aconsegueix activar la solidaritat de la resta de la societat, l’estat pot sortir-se amb la seva.

Dic això per mirar d’explicar que la CUP, la xarxa social de l’independentisme d’esquerres i els 300.000 vots aconseguits a les darreres eleccions només aguantarien una ofensiva directa com la que es va patir al País Basc ara fa 10 anys si compta amb complicitats i lligams més enllà del seu àmbit natural. Dit d’una altra manera, la gent de la CUP faria bé d’implicar-se molt més del què ho  fa en organismes de masses com l’ANC, no només perquè són una eina indispensable per aconseguir la independència, sinó també en defensa pròpia, per blindar-se contra les temptacions dels poders judicial i executiu d’il·legalitzar-la amb qualsevol excusa i aconseguir, així, punxar una de les rodes amb les que avança el procés cap a la república catalana.

Alhora, i si tot va com ha d’anar, en un moment proper en el temps l’estat optarà per prendre mesures dràstiques per mirar d’aturar les passes decisives cap a la independència. Si aplica el 155, inhabilita governs o càrrecs electes o pren qualsevol altre mesura de caràcter repressiu, ja no n’hi haurà prou amb uns trending tòpics i una altra gran manifestació, caldrà anar bastant més enllà. Caldrà, molt provablement, aturar el país en defensa del dret a decidir i les institucions pròpies i caldrà fer-ho més d’un dia. Per aconseguir-ho ni la COS ni la CSC són LAB (ja ens agradaria) i, per tant, la implicació de CCOO i l’UGT serà imprescindible. En aquest sentit, no estic segur que estiguem fent tots els esforços necessaris per mantenir aquests dos sindicats en el procés o, almenys, ben a prop.

 

Amagar la brossa
29.10.2012 | 3.21
Europa i el monotema
24.05.2019 | 8.19

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.