Adam Majó

La canalla d’ara potser no sabran de què els parlo, però els que com jo van tenir sort de pujar veient Westerns per la tele els dissabtes a la tarda i jugant a indis i americans a l’hora del pati segurament m’entendran. En aquella mena de pel.lícules els indis s’enfrontaven a un terrible dilema: si no feien res, si es limitaven a protestar pacíficament i a dialogar amb el ben plantat capità de cavalleria, els colons, els buscadors d’or i el ferrocarril els prenien la plana, primer, la vall, després, i finalment la muntanya. Però si en canvi, davant la passivitat dels capdills més veterans, alguns joves guerrers es pintaven la cara i atacaven la granja més propera, la premsa de l’est s’afanyava a mostrar-los com a salvatges i sanguinaris i el mateix capità bon jan amb qui havien fumat unes pipes s’encarregava de destruir-los el campament i enviar-los encadenats a la reserva. L’única opció intel·ligent, l’única que tenia possibilitats d’èxit, era arribar a un acord entre totes les tribus, fixar una bona bona estratègia d’atac i escollir el camp de batalla més propici per anar a trobar als homes de blau. 

A aquest mateix dilema s’han enfrontat i s’enfronten pobles, classes socials i col.lectius diversos oprimits per un enemic més fort i ben posicionat que ells: Si no fan res, o si es limiten a protestar pacíficament el diumenge a la tarda, res no canvia; però si als més arrauxats s’els acaba la paciència i surten amb ganes de gresca, l’adversari ho aprofita per criminalitzar tot el moviment, reprimir de forma generalitzada i desviar l’atenció de la injustícia causant del conflicte. Dit d’una altra manera, si el dia 9 de novembre no anem a votar ni s’ens planteja una alternativa creïble i realitzable a curt termini, a ningú li hauria d’estrenyar que més d’un no pugui evitar exterioritzar la crispació acumulada. Serà un error, segur, perquè perdrem la nostra millor carta de presentació, però els responsables de que passi el què no hauria de passar no seran només els protagonistes directes dels fets sinó, i sobretot, aquells que opten per la imposició i neguen la sortida democràtica i també aquells que haurien renunciat a fer allò que es van comprometre a fer, i que de fet poden fer si es mantenen ferms i no s’arronsen davant els grups de pressió de tota la vida i les habituals amenaces dels de sempre. Els catalans i catalanes no som tan diferents de la resta de pobles del món. El què primer genera esperança i optimisme pot acabar creant frustració i mala llet si no té consequènices polítiques palpables. Si no volen que anem perdent la pacipència d’un amb un i de forma dispersa, seria convenient que la perdéssim tots alhora, amb total determinació i de forma organitzada, com a Little Bighorn.