Adam Majó

Doncs bé, això, aquest absurd, és
el que ens trobem encara a la Manresa gran, al Pla de Bages. Tenim una xarxa de
bus urbà que s’atura al límit del municipi, i unes concessions de trajectes
interurbans que només poden parar a l’estació d’autobusos i, en algun cas, al Puerto
Rico. Així, l’autobús de Navarcles i Sant
Fruitós no s’atura al Guix, el de Sant Joan o el de Callús no paren al barri de
Miralpeix i els viatgers provinents dels pobles de la comarca han de fer
transbordament si volen arribar a l’estació de rodalies. I el mateix, o pitjor,
passa amb els taxis. Un taxista de Manresa pot recollir a algú al centre de la
ciutat i portar-lo a Sant Benet, per exemple, però no el pot anar a recollir
perquè això ho ha de fer el de Sant Fruités, que tant aviat s’avorreix com no
dona l’abast. Un sistema de licències municipals anacrònic i poc opèratiu que
encareix el servei i genera tensions entre els professionals del taxi.

És curiós que tinguem encesos, i
necessaris,  debats sobre fronteres
administratives que responen a criteris polítics (comarques, vegueries,
províncies, autonomies o estats) i, en canvi, no siguem capaços de modificar
jurisdiccions quan  la nova
realitat física així ho demana.

La integració en un sòl continu
urbà de pobles i ciutats que abans estaven molt m´çes separats determina molt
més la vida quotidiana de les persones que hi viuen que la pertinència a
comarques d’origen relativament remot.

Ho hem dit moltes vegades, de
tots els nivells administratius que regulen la nostra vida col.lectiva n’hi ha
dos que caldria eliminar directament, per cars i poc eficients, el provincial i
l’estatal. Els altres, ens hauríem d’atrevir a reformular-los en profunditat.
De fet, en l’informe que va donar peu a plantejar-se la creació de les
vegueries es proposava, també, reduïr el nombre de municipis. Ningú s’ha
atrevit a seguir parlant-ne.