Adam Majó

Xuts a pals

2 de març de 2012
0 comentaris

Ocupació d’immobles i mercat de lloguer

Lloguen pisos a preu reduït per evitar als “okupes”, deia, en castellà, la portada del diari gratuït barceloní 20 minutos del dia 1 de març.

Recordo que a principis dels anys 90, la gent que ens movíem per l’ateneu popular La Seca, ens vam plantejar més d’un cop entrar i fer us d’un edifici buit, però no ens vam acabar de decidir (d’atrevir). Aleshores, a tot el país hi havia molt poques cases ocupades, el fenomen generava, pensàvem, molt rebuig i incompresnió i, a més, els preu del lloguer de pisos i locals, a Manresa, era relativament assequible. El cas és que amb pocs anys les ocupacions d’edificis, per convertir-los en centres socials o, simplement, per viure-hi, es van multiplicar, primer a Barcelona i l’àrea metropolitana i, de mica en mica, per les comarques de l’interior arribant, finalment, al món rural. L’efecte  dòmino, l’experiència compartida i, evidentment, l’augment inassumible dels preus d’immobles i terrenys, tant de venda com de lloguer, van impulsar el moviment i el van estendre per tot el territori.

Aquest no és un fenòmen homogeni ni unidireccional. Cada casa, cada ocupació, és un món. Ara bé, hi ha un parell de constants intrínsiques en l’acció d’ocupar: la denúncia implícita de l’especulació immobiliària i la voluntat d’avantposar el dret natural, allò que el sentit comú ens diu que és just, al dret constituït, a les lleis concretes i escrites de cada lloc i moment. Quan ja és evident que una de les causes de l’augment de l’atur i la pobresa és l’aposta pèr un determinat model econòmic basat sobretot en l’endeutament generalitzat i l’increment exponencial (fins que va petar) dels preus del mercat immobiliari, i quan la legitimitat moral del sistema social i econòmic que ens ha portat on som està en el seu punt més baix dels darreres anys, aquestes dues premisses, el dret a  l’habitatge i la desobediència, són més vigents i compartides que mai.

A Manresa són dotzenes els edificis ocupats. Alguns, pocs, com a centres socials, d’altres, la immensa majoria, com a habitatges per a gent que no pot, o no vol, passar per l’adreçador de la hipoteca o el lloguer abusiu. Algunes, la minoria, auto-reivindicades mitjançant pancartes, murals o cartells, d’altres, moltes més, sense altre reinvindicació que el mateix acte d’apropiar-se d’un espai que la legalitat et nega.

I com que la millor política, ja se sap, no és la que es diu sinó la que es fa, ara ens adonem que és precisament la por a l’ocupació el què empeny a molts propietaris a recuperar la funció social dels habitatges posant el pis a lloguer a un preu raonable. Més d’un dels que menyspreen els joves, i no tant joves, que habiten o es mouen a les cases ocupades potser ha pogut accedir a un pis de lloguer a un preu sobtadament rebaixat.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.