En aquest sentit, hi ha dues
característiques de les ciutats modernes que tendeixen a avorrir-nos, a no
agradar-nos: el giris –l’absència de verd, de vegetació- i l’accés de línies i
angles rectes. És per això que les places i sobretot els parcs es conceben,
sovint , com a illes que trenquen la grisó i la rectangularitat. Seria el cas
paradigmàtic de la natura imitada i idealitzada dels parcs anglesos o, per no
anar tant luny, de l’enjardinament falsament caòtic de la vila olímpica de Barcelona. En una ciutat d’hiverns
llargs i secs com Manresa, per
exemple, si omplim carres, places i parcs d’arbres de fulla caduca, tal i com
es fa en totes les noves intervencions, el resultat serà que la meitat de
l’any, com a mínim, no hi veure’m ni una gota de verd. Sí, en canvi, com es fa
a moltes altres ciutats de la mateixa latitud, i com s’havia fet històricament
aquí mateix, combinem aquesta mena
d’arbres, que tant bonics són a l’estiu com tristos a l’hivern, amb
d’altres de fulla perenne: algun pi (com els que hi ha al Castell, a la Via de
Sant Ignasi o a dalt al Puigberenguer), teixos, xiprés, alzines o cedres, el
verd, i la varietat, s’hi mantindrà tot l’any. I si enlloc de col.locar a tot
arreu els arbres perfectament alineats i uniformes (com al parc d’aperença
mortuòria del carrer Sant Llatzer o al riu mateix), els plantéssim amb una mica
més d’alegria i imaginació, també hi sortiríem guanyant.
Els aficionats a treure
conclusions psicològiques excessives segurament establirien una relació entre
la obsessió pel formigó, els arbres pelats i els angles rectes de l’àrea
d’urbanisme de l’Ajuntament de Manresa, i la seva dificultat per escoltar
opinions diverses i modificar els propi punts de vista.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!