Adam Majó

Xuts a pals

1 de març de 2011
0 comentaris

Obssessió per la quadrícula i la fulla caduca

D’entrada, dir que si espais com
cal Ninus (al riu, entre el Pont nou i el del Congost), la base del
Puigcardener, la plaça Montserrat o, fins i tot, el Tossal dels Cigalons, passen
de ser solars bruts i inútils a convertir-se en espais d’ús públic, el primer
que hem de fer és alegrar-nos-en. Podem discutir, i ho hem de fer, sobre si
l’equilibri entre diners invertits i resultats obtinguts és l’adequat, que en
massa casos no ho és, i podem opinar, només faltaria, sobre si l’aspecte
resultant de la intervenció ens agrada més o menys, però, en tot cas, el debat
estètic no hauria de fer-nos oblidar la millora assolida.Tot i així, malgrat
que la vessant estrictament formal de l’urbanisme no hauria d’acaparar tot el
debat, entre d’altres coses perquè mai farem a tot-hom content, tampoc podem
negar-ne’n la importància i oblidar les repercussions en la qualitat de vida i
en la consciència de comunitat de treure el cap per la finestra, o anar a donar
el volt, i que no ens agradi allò que hi veiem.

En aquest sentit, hi ha dues
característiques de les ciutats modernes que tendeixen a avorrir-nos, a no
agradar-nos: el giris –l’absència de verd, de vegetació- i l’accés de línies i
angles rectes. És per això que les places i sobretot els parcs es conceben,
sovint , com a illes que trenquen la grisó i la rectangularitat. Seria el cas
paradigmàtic de la natura imitada i idealitzada dels parcs anglesos o, per no
anar tant luny, de l’enjardinament falsament caòtic  de la vila olímpica de Barcelona. En una ciutat d’hiverns
llargs i secs com  Manresa, per
exemple, si omplim carres, places i parcs d’arbres de fulla caduca, tal i com
es fa en totes les noves intervencions, el resultat serà que la meitat de
l’any, com a mínim, no hi veure’m ni una gota de verd. Sí, en canvi, com es fa
a moltes altres ciutats de la mateixa latitud, i com s’havia fet històricament
aquí mateix, combinem aquesta mena 
d’arbres, que tant bonics són a l’estiu com tristos a l’hivern, amb
d’altres de fulla perenne: algun pi (com els que hi ha al Castell, a la Via de
Sant Ignasi o a dalt al Puigberenguer), teixos, xiprés, alzines o cedres, el
verd, i la varietat, s’hi mantindrà tot l’any. I si enlloc de col.locar a tot
arreu els arbres perfectament alineats i uniformes (com al parc d’aperença
mortuòria del carrer Sant Llatzer o al riu mateix), els plantéssim amb una mica
més d’alegria i imaginació, també hi sortiríem guanyant.

Els aficionats a treure
conclusions psicològiques excessives segurament establirien una relació entre
la obsessió pel formigó, els arbres pelats i els angles rectes de l’àrea
d’urbanisme de l’Ajuntament de Manresa, i la seva dificultat per escoltar
opinions diverses i modificar els propi punts de vista.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.