Adam Majó

Com que a molts indrets de l’Àfrica la violència i la misèria condemna a la gent que hi viu  a un futur que no el voldríem per nosaltres, alguns dels seus habitants decideixen  tocar el dos. La seva primera opció és la que prendríem vostè i jo: agafar un avió o un ferri i  plantar-nos a un aeroport o port europeu on les possibilitats d’assolir una vida més o menys digne augmenten considerablement. El problema és que per sortir de l’airoport o l’estació marítima necessites uns visats que s’han d’obtenir a l’embaixada o consulat de cada un dels estats europeus i en aquestes oficines es neguen a donar aquesta documentació sinó reuneixes unes condicions socio-econòmiques molt exclusives. Davant la impossibilitat de viatjar de forma segura i legal, aquestes persones opten per posar-se en mans d’una gent amb tant pocs escrúpols com els funcionaris d’aquestes ambaixades però amb una dosi d’hipocresia força inferior. Com la majoria d’industries il·legals, la del transport de persones entre l’àfrica i Europa tendeix al nyap i a l’abús i molts d’aquests viatges acaben en tragèdia. I com que en alguns casos els morts apareixen per televisió, els governs europeus fan declaracions solemnes i compungides per afirmar que prendran mesures per ajudar a les víctimes de les restriccions migratòries que ells mateixos impulsen i defensen. Coneixen, però, la macabra paradoxa: com més persones salvin, més gent s’atrevirà a provar de fer el viatge, i com més gent aparegui morta per la tele, més possibles navegants desistiran d’intentar-ho. Es tracta, en aquesta lògica demencial, de trobar el punt just entre el nivell de drama humà que està disposat a acceptar el televident europeu i el que cal perquè l’africà emprenedor s’espanti i es faci enrere.

Hi ha, evidentment, una altre solució: permetre viatges legals, obrir fronteres. Fent-ho, no només estarem sent coherents amb la carta dels drets humans, amb el liberalisme ben entès, amb l’esperit fundacional de la majoria de religions o amb l’internacionalisme d’esquerres, estarem prenent, també, la decisió més intel·ligent. Obrir fronteres augmentaria l’arribada de migrants, sí, però no de la forma massiva que alguns es pensen. Emigrar no és una decisió fàcil per ningú i la gran majoria d’éssers humans prefereixen restar al seu entorn habitual si aquest els garanteix un futur acceptable pels seus fills. Sí que obligaria, però, a prendre algunes mesures. Per exemple a condicionar les transaccions comercials a criteris socials i morals. Vols que et comprem petroli? Garanteix llibertat d’expressió i democràcia. Vols vendre’ns cafè? Inverteix-ne els beneficis en un sistema de salut universal i gratuït. Vols  que ens quedem la producció de cacau? Escolaritza de veritat fins als 16, etc…. Si ho fas, a més, podràs comptar amb l’ajuda econòmica i tècnica de la UE. Tot plegat costaria diners, segur, però n’obtindriem una avantatge indiscutible: viuríem en un món més just i lliure i, probablement, menys violent, on l’actual despesa militar astronòmica estaria molt menys justificada. No és bonisme, és inversió a llarg termini.