Adam Majó

Quantes vagues generals s’han
convocat contra la política econòmica de la Generalitat? Cap ni una, ni amb el
Tripartit al govern ni amb CiU. Ho han fet tot molt bé? No, però tenim clar,
tots plegats, que les decisions importants en matèria econòmica, fiscal o
laboral es prenen a Brussel.les, certament, i a Madrid, i que el govern de
Catalunya és poc més que un ajuntament gran, una mena de diputació amb himne
oficial, bandera i protocol.

Si l’MDT i Terra Lliure, als anys
vuitanta, van aconseguir popularitzar l’independentisme entre la gent jove i
donar-li el seu perfil rupturista, la Crida a la Solidaritat i ERC van fer molt
per a normalitzar-lo, per convèncer a sectors cada cop més diversos que la
creació d’un estat català és una proposta raonable i fins i tot plausible.

Però una cosa és normalitzar la
opció de la independència, fer entendre que es tracta d’una alternativa
desitjable a l’actual estatus autonòmic, i que es pot ser independentista i
portar corbata o haver nascut a Andalusia, i l’altre és pensar-se que ja vivim
en un país normal, que tot plegat només és una qüestió de temps i majories
democràtiques i que, per tant, les lògiques polítiques d’aquí han de ser les de
qualsevol altre país normal del nostre
entorn, amb una dreta i esquerra més o menys homologables i unes aliances en
funció d’aquesta variable. D’aquí en surt l’explicació teòrica del tripartit i,
tal com ho veig, la primera causa dels seu fracàs. Aquest no és un país normal,
no només perquè no tenim competències per decidir sobre allò que ens afecta
directament i molt poca capacitat per influir en els centres de poder real, sinó
perquè aquesta situació és fruit d’una imposició antidemocràtica heretada de la
història, consagrada a la constitució del 78 i evidenciada en la sentència de
l’estiu passat.

Excepte en el cas que ens
conformem a ser unes simples províncies del regne, amb totes les mancances que
això comporta, la política catalana no pot plantejar-se com un estricte joc de
provables dretes i suposades esquerres. No perquè la qüestió nacional sigui més
important que la qüetió de classe, per dir-ho en termes clàssics, o perquè
embolicats en la bandera haguem d’oblidar que a la nostra societat hi ha interessos
i models diversos i en molts casos contraposats, sinó perquè els diferents
projectes acaben topant una i altra vegada amb la mateixa paret, la manca de
poder polític.

En aquest sentit, i malgrat tots
els malgrats, l’arribada al parlament de la Ciutadella de quatre diputats
disposats, sembla, a denunciar aquest estat de coses i a plantejar de forma
prioritària la superació de l’actual marc juridico-polític és, en principi, una
bona notícia.