Adam Majó

La dignitat és un d’aquells conceptes potents però aparentment difícils d’explicar, per això em va agradar la definició que en vaig llegir l’altre dia, concisa i entenedora: Dignitat és la coherència entre el pensament i les accions. M’agrada perquè posa el pes de la qüestió en tu mateix, en les pròpies decisions, en fer allò que cal fer, que diria l’Spike Lee. Dic això perquè aquest concepte de dignitat lliga molt amb un altre que l’alcalde de Manresa té sovint a la boca i que s’ha convertit en un dels objectius genèrics del seu mandat: l’autoestima (col.lectiva, en aquest cas).  

Doncs bé, en temps difícils és quan es demostra la dignitat tal com l’hem definit més amunt i em temo que els propers tres anys tindrem més d’una ocasió per millorar la percepció que els veïns i veïnes de la ciutat tenim de nosaltres mateixos, de reedreçar un cert derrotisme instal.lat a la societat manresana i de fer-ho mitjançant aquest poderós instrument, la dignitat. Per exemple: d’aquí a un any, el 13 d’Agost del 2013, farà exactament tres-cents anys que les tropes borbòniques comandades pel tinent general José de Armendariz i per ordre del Duc de Populi, van capturar i cremar Manresa com a escarment per la seva fidelitat a la Diputació del General (La Generalitat) i a la causa Austriacista. 

Com a moltes altres ciutats i pobles del país i de la comarca, a Manresa ja s’està treballant en la commemoració i record d’aquells fets terribles que, com sol ser habitual, tindrà el seu moment més solemne en un acte al Saló de Plens de l’Ajuntament. Però, ai las!, quina fotografia presideix encara ara aquesta sala? Efectivament, la d’en Juan Carlos de Borbon, descendent directe del Felip V per qui lluitaven els responsables de l’incendi de la ciutat. I com que la monarquia es defineix, precisament, no pels seus valors democràtics, tot el contrari, sinó per la continuïtat dinàstica, per la trasmisió generacional, és evident que hi ha una relació directe i de co-responsabilitat entre l’actual rei d’Espanya i el seu rebesavi. Encara més si tenim en compte que mai cap Borbó ha demanat perdó per les conseqüències de la guerra de successió, ni s’ha derogat mai, ni que sigui simbòlicament,  el decret de Nova Planta (tampoc han criticat mai en públic al general Franco, però aquesta és una altra història).

Hi ha molts salons de plens en aquest país sense el retrat de l’ex-president del WWF-Spain. També n’hi ha molts, moltíssims, sense la bandera del regne. No demanem, per tant, heroïcitats excepcionals ni gesticulacions excessives. Tenim un any de coll, podem fer-ho discretament, amb l’idiosincràtica contenció Manresana. Només demanem, això sí, una mica de coherència, de dignitat, d’autoestima.