Adam Majó
Xuts a pals
14 de gener de 2009
6 comentaris
No et trenquis el cap
L’any 1987 Skatalà, la llegendària banda de punk i ska barcelonina, treia una cançó que deia així: Baratos intel.lectuals que marquen les jugades. Baratos intel.lectuals que juguen a ser liders. Barba obligada i ulleres rodones. Amb moltes idees i ni una de bona. Ep! Beu unes birres. No et trenquis el cap. Frustrat de la vida. Com has quedat en quin estat! Barato intel.lectual has pensat en Che Guevara. Mentre a casa teva t’estan trencant la cara. Intel.lectual barato tu vols la raò en tot. Dones molta pena, no ets més que un pinkfloid! En què collons vols creure: CIU, Pujol i Generalitat. No siguis panfleto que la palla va molt cara. Dona, fills i cristo que per tu això és llibertat. Ets un sòlid encàrrec per aquesta societat.
Més enllà de la genial combinació de conceptes i del rebuig més o menys previsible al govern, els partits i la família, el que sempre m’ha cridat l’atenció d’aquesta lletra és el menyspreu directa i visceral a la intel·lectualitat.
En l’onada progressista dels anys 70, encapçalada precisament pels estudiants universitaris, la figura de l’escriptor compromés i d’esquerres, representada emblemàticament per en Sartre, va jugar un paper referencial per a una generació que creia en el poder dels llibres i la ideologia, en que la lectura afamada de clàssics i renovadors varis, els cine-fòrums i els cantautors preocupats, anaven de bracet de les drogues elevadores i el rock amb pretensions simfòniques. L’intelectiualisme tenia, aleshores, prestigi.
Als 80, quan apareix el Punk i ressorgeixen músiques viscerals i energètiques com l’ska, el panorama social i polític era tot un altre: atur, manca d’espectatives i la frustració per uns canvis polítics que milloraven poc o gens la vida dels treballadors i, sobretot, la gent jove, van portar, també, el descrèdit de tota aquella cultura del progrés i l’esperança que tan magres resultats semblava haver aportat.
Skatalà, com molts altres en aquell moment, reivindicava la simplicitat, el fatalisme i el retorn als plaers barats i senzills, com el futbol i la cervesa, rebutjant les elucubracions teòriques que en lloc d’apropar-nos al món real semblaven allunyar-nos-en.
Tinc la impressió, no obstant, que ens hem passat; que el què en el seu moment fou una reacció necessària als excessos doctrinaris de dècades anteriors, s’ha acabat convertint en una tendència sostinguda i preocupant a sobrevalorar les emocions i les sensacions, per damunt del raonament. Així, llegir sense cap finàlitat pràctica és considerat, sovint, pur esnobisme; reflexionar en veu alta, col·lectivament, es creu avorrit; i citar lectures d’un cert nivell o referents culturals no televisius, és de llestos, en el pitjor sentit de la paraula .
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La societat catalana no té per què pensar que de segur que altres més intel.ligents ho faràn per ella.
I més sabent que gairé bé tot el que es pensa encara sòl ser més dolent i i sovint és pitjor el remei que la malaltia. La ignorància absoluta és el que priva.
I per qué no?
No t’ hi trenquis el cap?
Interessant reflexió. Comparteixo força la teva opinió. Quan vulguis quedem i en parlem tot fent una cervesa.
És ben trist. Hem passat dels enterraments multitudinaris dels poetes nacionals al granhermanismo més descarnat. L’anti intel·lectualisme està de moda, ja fa molts anys. Com deien els mítics Kortatu:
Uno cree que aprender es importante
y se convierte en un jodido intelectual
que trata de serlo más que los demás
uno se pasa años y años
con la nariz metida entre los libros
Mientras el mundo se escapa frente a uno…
nos vamos a entrompar
que la cultura es tortura
No nos vamos a engañar.
Molt curiosa la cançó!, però em sembla que en Guevara també va pensar en un altre país, mentre passaven coses al seu 🙂
Bon apunt. Hi estic d’acord. No podem dir que la cultura és tortura com no sigui la sana tortura de gratar-te el coco llegint i sobre tot escrivint. Però només llegint i elocubrant doctrines simplistes no arreglarem la vida de la gent. En l’altre extrem tampoc no farem res: oblidant la raó i escoltant només la tripa emocional i plena de birra no fas altra cosa que sumergir-te en l’amargura i en l’autocompassió. Hem de llegir, discutir i escriure tocant de peus a terra, des del carrer, per poder passar del coco a l’acció. És massa fàcil fixar-se només en els “intel.lectuals” tancats a la biblioteca de casa o escrivint per a major glòria del partit (si és “progre” millor, queda més disssimulat). Hi ha uns altres intel.lectuals, amb el pensament dels quals podem estar o no d’acord, però que beuen del carrer i tornen al carrer amb el compromís per camisa. Per a mi Terricabras seria un bon exemple. La seva revista electònica i la seva actuació compromesa i constant són un bon model. Aquests grans intel.lectuals, però, tenen un espai molt modest en els mitjans.