Adam Majó
Xuts a pals
Ni bastó ni pastanaga
En relació al procés endegat que ens ha de dur, aviat i si ningú es fa enrera…, a la República Catalana, hi ha un cert consens a vincular l’augment de l’independentisme explícit a l’agreujament de la crisi econòmica. Ho diuen des del liberalisme de dretes, quan afirmen que amb l’estat propi, les empreses, el país i les persones que hi vivim serem més competitius i tindrem més oportunitats de sortir-nos-en, de guanyar diners. Ho diu, també, l’ortodòxia marxista, convençuts que l’economia és el motor de la història i que només amb la perspectiva d’una nova societat, més justa, amb la riquesa més ben repartida, les classes populars, els treballadors i treballadores, es faran seu l’objectiu. I ho diu, també, la dubtosa sabiesa popular de cua de forn de pa i barra de bar de barri, farts de ser els cornuts que paguen el beure i de les carreteres grautïtes allà i de peatge aquí. Però és que també ho diuen els contraris a la independència i l’ascèptica premsa internacional, que repeteixen una i altra vegada que l’únic que volem són més diners, que tot plegat és un xantatge (o ens pagueu o marxem), i que ha estat la fallida generalitzada el què ha fet canviar de parer a tantes persones que, fins llavors, eren feliços súbdits del Regne d’Espanya. Tots coincidèixen en la mateixa visió materialista dels processos polítics i socials, que tant bé lliga amb el prejudici recurrent, el que afirma, burleta, que el filferro el van inventar dos catalans barallant-se per una pesseta…. Si no hi hagués crisi, conclouen, a la mani de l’11 de setembre de l’any passat haguérem estat els 10.000 pesats de cada any.
I és evident que l’actual atzucac econòmic porta a molta gent a qüestionar-se estructures obsoletes i a buscar noves sortides. I no és cap mentida que ara més que mai el dèficit fiscal i la subordinació a l’estat espanyol és un sobre-pes insuportable per a persones, empreses i institucions. I també és cert que la independència no pot ser buida, que cal i podem dotar-la de contingut social (socialista fins i tot) que la faci encara més útil i desitjable.
Ara bé, i si malgrat tot això, la crisi no fos la causa sinó un simple factor en l’esclat independentista? I si en realitat portéssim 300 anys d’independentisme somort, de voluntat d’existir com a col.lectivitat auto-centrada, de resistència més o menys callada, i que només la repressió ferotge, combinada amb l’anestèsia d’un cert benestar material, hagués apagat, que no eliminat, la voluntat d’anar per lliure?
I si el què ha passat és, senzillament, que quan el bastó (la repressió) ja no fa por, o no tanta, i la pastanaga (la butxaca) és cada cop més raquítica, hagi aflorat, de forma espontània i explícita, aquest desig subliminat?
Potser, en el fons, volem la independència per la mateixa estranya raó per la qual seguim parlant català, transmetent-lo generació rere generació i incorporant-hi nous parlants, tot i els 300 anys d’Estat en contra i malgrat que hagués estat molt fàcil deixar de fer-ho.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Llibertat i independència totals són l’objectiu primordial i irrenunciable dels catalans!
Parlant d’Europa o de qualsevulla entitat política imaginable amb la que Catalunya es pugui relacionar cal saber i fer saber que “La primera condició de la llibertat és la llibertat total que només comporta respectar la llibertat dels altres: D’ALLÀ ON ENTRIS N’HAS DE PODER SORTIR QUAN VULGUIS !” Per això, sols per aquest motiu jo sóc confederal, i per a molta més precisió confederal català, dels Països de parla catalana.
Anem amb compte, tan sols “creure”, referent a aquell esbós de pregunta pel referèndum d’autodeterminació, que va opinar de forma superficial aquella noia d’ERC que es diu Marta Rovira, ens pot deixar a mig camí de “voler” un futur col·lectiu democràtic i de progrés total!
Catalunya, els catalans hem de dir el que volem, no pas el que creiem, no fos cas que els nostres polítics en fessin cas omís com fan sempre. La Consulta o referèndum ha de ser la petició d’un mandat, si no és així no és altra cosa que una monumental enganyifa.
Per tant la pregunta ha de ser “vols que Catalunya sigui independent?” i la resposta he de ser: “Sí o No”.
I respecte a l’anhel de Catalunya i dels catalans, al seu objectiu primordial: La llibertat i independència totals!
Sense dubtes, sense trampes, sense reduccions, oblidant totes les excuses del món …
Clar i català!
LLIBERTAT I INDEPENDÈNCIA TOTALS!
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.__