Adam Majó
Xuts a pals
14 d'octubre de 2010
4 comentaris
Nacionalisme al desert d’Atacama
Quan ja havíem assumit, fins i tot els independentistes, que el
nacionalisme és dolent per definició i que només porta a l’enfrontament
entre pobles i persones, contemplem sorpresos que al desert de Tacama
uns miners són rescatats dels 700 metres de profunditat on estaven
atrapats i el país respon amb un esclat d’eufòria nacionalista que no
sembla que vagi dirigit contra cap altre poble ni persona.
nacionalisme és dolent per definició i que només porta a l’enfrontament
entre pobles i persones, contemplem sorpresos que al desert de Tacama
uns miners són rescatats dels 700 metres de profunditat on estaven
atrapats i el país respon amb un esclat d’eufòria nacionalista que no
sembla que vagi dirigit contra cap altre poble ni persona.
No
vull dir que quan a Xile aixequen banderes no mirin de reüll als seus
veïns Bolivians i Argentins, ni tampoc podem negar que l’alegria per
l’alliberament exitós i la implicació emotiva de tota la nació pot
servir, de pas, per fer oblidar les penoses condicions de treball
d’aquests homes i la responsabilitat de l’empresa en tot plegat. Però
ens enganyeríem si penséssim que darrera les banderes que han sortit al
carrer arreu del país i del Viva Chile, mierda! només hi ha foscos
interessos polítics i econòmics. Hi ha, sobretot, sentit de
col.lectivitat. La idea que més enllà de la fràgil individualitat i el
precari escut familiar hi ha un altre grup humà que vetlla, o hauria de
vetllar, per nosaltres. Un grup humà que en aquest cas no es diferencia
substancialment dels el que l’envolten (ni en llengua, ni en religió,
ni en origen històric), més enllà de l’estructura política i la
voluntat dels seus membres de formar-ne part. Perquè el nacionalisme,
és cert, oposa sovint el nosaltres amb l’ells i això és potencialment
perillós, sens dubte, però també oposa, des del seu naixement a finals
del segle XVIII, el jo egoista al nosaltres col.lectiu. La nació ha
sigut durant molts anys, i segueix sent ara (ens agradi o no), un marc
de referència més ampli a pàrtir del qual podem superar els estrictes
interessos del clan o la família. I és, també per definició, un
grup de persones iguals en drets (si més no en teoria) oposada a la
societat estamentària de l’antic règim. Ja ho se que tot això es pot
pervertir, i que de fet s’ha fet moltes vegades, però el què ens
demostren des d’Atacama, i el què no podem pretendre que no veiem, és
l’enorme potencialitat cohesionadora de l’adscripció
nacional. I no ho podem oblidar perquè quan ho fem algú altre recull
aquesta torxa, la del nacionalisme, i la fa servir, ara sí, per enfrontar pobles
i segregar persones.
vull dir que quan a Xile aixequen banderes no mirin de reüll als seus
veïns Bolivians i Argentins, ni tampoc podem negar que l’alegria per
l’alliberament exitós i la implicació emotiva de tota la nació pot
servir, de pas, per fer oblidar les penoses condicions de treball
d’aquests homes i la responsabilitat de l’empresa en tot plegat. Però
ens enganyeríem si penséssim que darrera les banderes que han sortit al
carrer arreu del país i del Viva Chile, mierda! només hi ha foscos
interessos polítics i econòmics. Hi ha, sobretot, sentit de
col.lectivitat. La idea que més enllà de la fràgil individualitat i el
precari escut familiar hi ha un altre grup humà que vetlla, o hauria de
vetllar, per nosaltres. Un grup humà que en aquest cas no es diferencia
substancialment dels el que l’envolten (ni en llengua, ni en religió,
ni en origen històric), més enllà de l’estructura política i la
voluntat dels seus membres de formar-ne part. Perquè el nacionalisme,
és cert, oposa sovint el nosaltres amb l’ells i això és potencialment
perillós, sens dubte, però també oposa, des del seu naixement a finals
del segle XVIII, el jo egoista al nosaltres col.lectiu. La nació ha
sigut durant molts anys, i segueix sent ara (ens agradi o no), un marc
de referència més ampli a pàrtir del qual podem superar els estrictes
interessos del clan o la família. I és, també per definició, un
grup de persones iguals en drets (si més no en teoria) oposada a la
societat estamentària de l’antic règim. Ja ho se que tot això es pot
pervertir, i que de fet s’ha fet moltes vegades, però el què ens
demostren des d’Atacama, i el què no podem pretendre que no veiem, és
l’enorme potencialitat cohesionadora de l’adscripció
nacional. I no ho podem oblidar perquè quan ho fem algú altre recull
aquesta torxa, la del nacionalisme, i la fa servir, ara sí, per enfrontar pobles
i segregar persones.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
contra cap altre poble potser no, però com ja dius potser contra el propi poble xilè i la seva capacitat crítica i de preguntar-se per què es va permetre la reobertura d’aquesta mina tancada per evidents problems de seguretat, subornant l’empresa càrrecs polítics impresentables que ara es posen medalles pel rescat
perquè si ha de ser un sentiment col·lectiu, no hauria de tenir present que per molt xilens que siguin, els culpables hi són i malgrat s’estan amagant darrere aquesta eufòria i la bandera i perjudiquen el bé col·lectiu pel seu benefici personal?
el ‘nacionalisme’ jo només el veig justificat justament ‘contra’, no persones, sinó contra estats i poders anorreadors i ocupants, com una eina, si és que fa falta més que la consciència d’injustícia, per a impulsar l’alliberament d’un poble, un com lliure no li veig justificació, sinó més aviat una forma d’amagar les injustícies internes
i perquè davant d’aquesta obvietat l’esquerra europea en particular s’hi mostra tant obstinadament en contra?
Sí algunes respostes les sabem però sembla estrany que es miri peristentment cap un altre lloc anul·lant dramàticament el poder emancipador del “nosaltres”.
Per mi, per una esquerra majoritaria això té les carecterístiques d’un tabú.
A Espanya a més, el patim amb una alegria que dona pena.