Adam Majó
Xuts a pals
Mules
del ferrocarril i l’automòbil, la principal força de transport era la sang,
humana o animal, i la bèstia de càrrega per excel.lència era la filla d’un ase
i una euga, la mula, més forta i més estable que els seus progenitors, cavalls
i guarans. Una mula vivia molts anys, resistia malalties i condicions de
treball duríssimes: pujava i baixava terrenys muntanyosos, llaurava, feia anar
fargues, molins i mines i
s’incorporava a l’exèrcit com un soldat més. Era un 4X4 magnífic i, en
conseqüència, costava diners. L’any 1820 una mula bona podia valdre tant com
una casa amb vinya, oliveres i hort.
Es calcula que a principis del segle XVIII a Catalunya n’hi havia
23.000, cent anys més tard 71.000 i a principis del XX, malgrat l’avenç de l’industrialització, encara se’n feien
servir unes 80.000. Després de la guerra, però, els tractors i els camions en
feren reduir dràsticament el nombre. L’indústria i els oficis lligats als
animals de càrrega, ferradors, tractants, cuïraters, traginers, criadors,
fabricants de carruatges…havia estat durant segles un sector econòmic
importantíssim que exportava a Europa i a Amèrica. Era una gent que treballava
bé i que no es mereixia que el seu producte deixés, de cop i volta, de ser útil
i que el fruit del seu treball és devalués dràsticament. No s’ho mereixien, no
era culpa seva, però els avenços tecnològics els van superar inevitàblement i
s’hagueren de guanyar la vida fent una altra cosa o fent el mateix però amb
altres eines.
A principis del segle XX, quan
s’inventaren i es començaren a fabricar els primers aparells reproductors de
so, els fonògrafs i els gramòfons, molts músics hi veieren la seva ruïna. Si
tocant una sola vegada la gent ens pot escoltar tants cops com vulgui, ningú
ens llogarà, s’acabaran les orquestres i els concerts, pensaren. La realitat,
ja ho sabem, fou molt diferent i l’apàrició d’aquells i altres va canviar
definitivament la relació entre la música, els músics i la societat, però guanyar-se
la vida amb un instrument musical a la ma va continuar sent possible.
I és que el què no té cap sentit
intentar posar portes al mar (evitar la lliure circulació d’arxius per
internet), provar de fiscalitzar tots els usos possibles d’un producte musical
(com intenta l’SGAE) o passar-se el dia lamentant-se i enyorant un passat que
no tornarà, enlloc d’admetre que en l’era digital ni la privacitat, ni la
propietat intel.lectual, ni el límit entre allò individual i col.lectiu no
tornaran a ser el mateix que abans, que els continguts culturals ja no
necessiten un suport físic i que, per tant, vendre cançons ha deixat de ser
negoci.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Kodak està a punt de fer fallida perquè nosaltres, gràcies al digital, ja no paguem per cada foto que fem.
En lògica SGAE, el que s’hauria de fer és implantar un cànon a les fotos digitals, de manera que cada vegada que fem click amb una càmara digital, haguéssim de pagar uns diners a Kodak, oi?
Adam: Molt ben explicat!
L’exemple del món de la fotografia és excel.lent, Jaume, i no es passen el dia plorant.
Salut!
Jo no veig que l’exemple sigui comparable. Kodak no va inventar la fotografia digital i no crec que hagi de beneficiar-se’n.
I els drets de la fotografia que nosaltres mateixos hem capturat, deuen ser nostres…Tampoc veig que L’SGAE hagi de cobrar per això. Tot i així (per si de cas), ja ens endossen el cànon al comprar el dispositiu d’emmagatzemament de les fotos si no m’equivoco.
Rectifico: Kodak VA fabricar la primera càmera digital, però no veig que per això hagi de cobrar per les fotos que cadascú tira.
Estic una mica fart de sentir músics queixant-se que ja no venen discos. Doncs millora el teu directe, i la teva imatge, canvia la relació amb el teu públic, fes-te estimar, ven samarretes, busca col.laboradors….O dedica-t’hi a estones lliures, que també està molt bé.
I tornant a la fotografia, a cap arquitecte se li acut demanar drets d’autor per una imatge d’un edifici seu, per exemple.
Estic d’acord amb el que expliques Adam al respecte de l’SGAE.
Per mi, hi ha situacions que porten a l’absurd. Cal protegir la propietat intelectual i els drets d’ús d’un producte o autor. Pèro d’una manera racional.
Em va bé l’exemple de Kodak perquè precisament és perfecte per explicar que no té res a veure l’invent que l’ús de l’invent. Que féssin la primer “compacta” digital permet cobrar a tothom que usi la SEVA càmera, no pas per qualsevol altra que tambésigui digital. I menys una foto digital no feta amb la seva. Que per això existeixen les patents (que ara no explicaré).
Sinó tots pagaríem per tot: les TV, els telèfons, els cotxes, etc, etc… TOT. Seria l’absurd dels absurds. Per això tot es pot millorar lliurement. I per això si copies o uses EXACTAMENT un producte, t’has de posar d’acord amb l’autor.
Per altra banda, tot i que un enginyer de Kodak el 1975 va fer un mix d’elements per crear una càmera “compacte”, ni tan sols és l’inventor de la fotografia digital ni dels CCD que ja feia anys que existien. Doncs les fotos digitals feia més d’una dècada que corrien per l’espai: parlo de les sondes enviades a Mart i les fotos digitals que vam rebre, per exemple. Així que KODAK cobri drets per una foto digital igualment no hi tindria cap dret ni sentit.
Ah, i per descomptat Jaume, Kodak no fa fallida per nosaltres. Si Kodak fa fallida és ben bé culpa seva. Tenia un avantatge tecnològic i tot un univers de possibilitats que no va saber aprofitar. De fet van DESESTIMAR inicialment aquesta tecnologia. En definitiva, que si palma ho té ben merescut.
D’això a l’igual que el que trobem a la natura, se’n diu sel·lecció natural.