Adam Majó

Amb la llibertat d’Expressió em passa com amb el número de les sabates, prefereixo passar-me de massa que de massa poc. Vull dir que prefereixo viure en una societat on de tant en tant m’insultin i es riguin de mi, i de les coses amb les quals m’identifico, que no pas en una on per evitar que ningú s’ofengui hem d’estar-nos de dir segons què en públic.

En matèria de llibertat d’expressió com menys hi intervingui l’autoritat, millor. No només per una qüestió de principis sinó també perquè estic convençut que si cedim -com de fet estem fent- a governs i jutges la capacitat de determinar sobre què podem manifestar-nos, quins símbols polítics podem exhibir, com podem expressar-nos a les xarxes socials virtuals, quins llibres podem publicar o de què podem riure, les idees, símbols o activitats que en sortiran més perjudicades són precisament les que a mi més properes em resulten. Dit d’una altra manera, si demanem que prohibeixin la Falange els ho posem més fàcil perquè, un dia, il·legalitzin la CUP, si exigim que la policia retiri banderes franquistes es sentiran legitimats per prendre estelades, si demanem que l’Ajuntament requisi un cartell masclista d’una desfilada de carnestoltes, algú reclamarà el mateix quan ens riguem dels capellans i si l’estat prohibeix la publicació del Mein Kampf (uf!), estarem obrint la porta a la censura i a posar fi a un dels aspectes cabdals de la llibertat d’expressió: la llibertat de publicació. Prefereixo, en definitiva, viure en un país on hagi d’aguantar insults d’anònims i coneguts i sentir arguments desagradables que en un on algú em dicti de què no puc parlar en públic. Al capdavall, és precisament la llibertat d’expressió el què ens dona eines per contestar i contrarestar les idees i plantejaments que ens creen rebuig; convençuts, com suposo que estem, que en el combat dialèctic les idees d’igualtat i llibertat són moral i argumentativament superiors a les que legitimen opressions i injustícies. I és que, recordem-ho, defensar el principi de llibertat de creences i d’expressió no vol dir, en cap cas, acceptar passivament aquells plantejaments que ens semblen més nocius per la societat. Des de fer-los el buit fins a plantar-los cara, tenim moltes eines per combatre el feixisme sense que calgui la intervenció d’un jutge o un policia,

Encara recordo aquells temps en els quals la defensa de  la llibertat d’expressió era patrimoni dels demòcrates en general i de l’esquerra més en concret. A l’altra banda, a la de la repressió i la limitació d’aquest dret, hi havia sempre el conservadorisme i la dreta. Temo, però, que les derrotes acumulades i els estralls d’això que en diuen  correcció política han fet que aquest, la llibertat d’expressió, sigui és un altre dels conceptes que l’esquerra s’està deixant manllevar.