Adam Majó
Xuts a pals
Manresa, maig del 2011
l’any 2005 per explicar que el govern de Jordi Valls –i després Josep Camprubí-
havia estat incapaç d’aprofitar una bonança econòmica prolongada, després d’una
període de retrocés industrial, comercial i demogràfic, per fer les
transformacions estructurals que la ciutat necessitava. Déiem, aleshores, que
els problemes que en la darrera època Santcliments tenia plantejats la ciutat,
de mobilitat, de degradació del
nucli històric o de deteriorament de l’entorn agrícola i natural, per exemple,
no s’havien encarat amb eficàcia, i que tampoc s’havia reaccionat adequadament
a l’augment de població, amb els conseqüents problemes de massificació en
àmbits essencials com la sanitat o l’educació. Les ciutats, els col.lectius en
general, han d’aprofitar els moments de creixement i superhàbit pressupostari
per re-dibuixar-se i emprendre transformacions necessàries; perquè fer-ho
després, quan vagin maldades, és, evidentment, molt més difícil i costós. A
aquesta incapacitat del tripartit manresà de trencar amb les inèrcies negatives
del passat, a tots nivells però sobretot en la redifinició del model industrial
i del paper que hem de fer en l’espai al qual inevitàblement pertanyem, l’hinterland barceloní, cal sumar-li errors de gestió o de
concepte fàcilment perceptibles pel conjunt dels veïns i veïnes, com el nyap
monumental de la Reforma o el parc engabiat de la Plaça Catalunya, i una evolució de les finances municipals que ens apropa perillosament al col.lapse. Així, no
és estrany que els partits que hauran manat durant aquests 16 anys (PSC-PSOE,
ERC i ICV) arribin a le properes eleccions municipals, les del maig del 2011,
cansats, decebuts i acomplexats.
Desgraciadament, l’alternativa que
se’ns presenta, a la dreta, no és tampoc gens engrescadora, des de la xenofòbia
militant a l’espanyolisme més intransigent, passant per un partit, el principal
de l’oposició, massa presoner d’uns sectors socials conservadors que es pensen
que el model comercial, industrial o associatiu de fa cinquanta o cent anys pot
seguir sent útil en aquest nou segle, que encara miren més als pobles propers i
les comarques veïnes que a Barcelona o a Europa i que recelen, espantats, de
qualsevol canvi més o menys innovador.
Malgrat això, som molts, a
Manresa, els que no volem haver de triar entre allargar aquesta indefinició del
qui dia passa any empeny i un conservadorisme de cames ajudeu-me,
i que pensem que encara som a temps de repensar la ciutat i situar-nos com una
alternativa de modernitat i sostenibilitat capaç d’atreure, i retenir,
persones i projectes. Però tot això vol esforç, i implicació, i des de la CUP
ni podem, ni volem, fer-ho tot sols.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!